Al veure la desventura d’alguns sers de la terra , mentre las noias enjogassadas donan voltas per el passeig ben abrigadas, amb els seus abrics, mentre els homes acurrucats amb las bufandas i els abrics desafien el vent sutil qu’es filtra per tot mentres els cafes i cinemas donen l’escalf dels seus radiadors, unas pobles criaturas descalsas i mig despulladas, amb la cara morada per el fret, criaturas que porten en si l’estigma de l’anemia, imploren allargant la ma una almoina d’aquella gent feliç, que passan abrigats, molt abrigats, sense donar-s’en compte, en mij d’una felicitat que en aquell moment els envolta, d’aquellas criaturas desvalgudas, d’aquell drama de la vida, d’aqueixa vida tan cruel que donant a molt mes del que necessitan, nega també a molts lo que els fa falta.

Joan

Santander, 17 Desembre 1931