Iniciat el viatge el mes de març, no tenim constància de cap carta fins el mes d’abril . Com que durant el primer mes de navegació es desplaça constantment entre Bona i Espanya, donem per suposat que  el contacte entre ambdós és per telegrama. La primera carta és del dia 5 d’abril

Pel que fa al contingut general de la correspondència, el capità demana informació i opina sobre la família, regals, encàrrecs, economia, sobre la vida i impressions personals, sobre la nova destinació i les ganes de tornar.

S’han trobat 66 cartes, 29 de Carme a Joan i 37 de Joan a Carme.

– Sevilla, 5 d’abril 1930. Estimada Carme. Vuit dias fa avui casi en aqueixas horas que deixaba la ciutat del Turia no precisament en plena apoteosis de las sevas festas de San Josep de las que no vaig veure ni rastre, pero si amb el ple despertar de la Primavera, que tant alegre es en aqueixas terras de Llevant i el temps formós i alegre ana acompanyan.nos per tot el Mediterra que semblava com si volgues comunicar la seva vida a las terras agrestas de las costas de Murcia tant esterils i tan desoladas. Vuit dias i ja hem anat a Casablanca, ja hem crusat amunt i avall un tros d’Atlantic i en un dia gris d’hivern recalarem a terras andalusas, la primavera esplendorosa de las costas llevantinas s’ha convertit en dias grisos de tardor en que la mar s’esvalota amb els udols del vent. Sentin-lo xiular com si un jazz-band fantastic ens acompanyés, entrarem en el Betis, i allá

en el desert de Bonanza, esperarem un dia fondejats. 

-Sevilla, 11 abril 1930. Ja prop de la sortida d’aqueix port vaig a dirigirte cuatre ratlles (…) Aquest castells que m’havia forjat de venir a Barcelona a pasar la pascua desde Tarragona se m’han vingut avall. Per tant, pots escriurem a Porto-Pi, Palma.

– Casablanca, 13 abril 1930. Contra la meva costum de no escriuret desde els ports africans, avui em posaré a fer-te unas quantas ratlles que al mateix temps serviran per passar una estona d’aqueix diumenge ploviscós i dolent. 

Valencia, 9 maig 1930. Estimada Carmen: Acabo d’arrivar de Valencia, vinc de complir un acte de respecte o d’amor a las nostras cosas. He anat a presenciar l’arrivada de l’Orfeó Catalá que ve de Sevilla i s’atura aqui per donar algún concert. El tren ha arrivat amb més d’una hora de retrás, n’obstant tota la gent que hi havia qu’era molta a esperat sense titubejar per donar la benvinguda a l’Orfeó i jo crec que en mij d’aquells sorollosos aplaudiments quan ha arrivat i quan en Millet ha baixat de vagó, vibrava dins del cor de cada hu, una intensa emoció, el vertader sentiment de Patria que el veiem encarnat en aquella agrupació que ha sabut desvetllar l’entusiasme i el carinyo arreu on ha anat, que amb els seus cants ha portat la civilitat de la Catalunya nostra, donan-la  a coneixer en el foraster.

Barcelona, 19 juny 1930. Mi querido Juan: Me ha caido com una bomba, la mala nueva del próximo viaje; esta gente tienen muy mala organización la distribución de los viajes, eres el que más tiempo que no has venido a Barcelona, 4 meses hará el jueves, no hay derecho a tanta explotación, las cosas bien repartidas no habría motivo de queja, estoy indignada; no les hubiera costado nada de hacer Casablanca Barcelona, y no guardar para este tiempo ir a Sevilla. Cuando hoy he leido que habia llegado aqui el 2º ya me descorazoné y vi todas mis ilusiones por el suelo y ha sido cierto. A este paso cuando les de la gana de hacerte venir ya estaremos en Premiá.

San Joan Aznalfarache, 2 juliol 1930. La vaga d’aqui ja s’ha acabat fa dias. Ha servit per retrassar nos uns quants dias. Era una vaga molt poca solta, sense finalitat, pero com que sigue molt unánime si feia fresa veure Sevilla, completament paralitzada i els sevillans espantats. Total uns quans inocents que pagaren amb la vida, ells que no tenien que veure res amb el moviment.

Premiá, 6 juliol 1930.  Yo no puedo sentir este mismo afan y menos por la noche que el zumbido de las olas me da una tristeza tan grande que parecen gemidos de ultra tumba, por eso cierro enseguida las ventanas por que me hiere el alma su ruido; y eso es por que ella tiene prisionero, lejos de mi sin pensar que en estas ventanas y puertas hayan muchos, que lloren tu ausencia, y recen para que sea buena y te vuelva sano y salvo tal com te fuistes…

San Juan de Aznalfarache, 27 juliol 1930. (Assisteix a missa a La catedral de Sevilla pero no hi està pendent sino d’un vailet i la seva mare i pensa i fa paral.lelisme entre l’amor filial i matern amb el de Deu, per ell més gran els primers que el segon) Son maneres d’apreciar els actes de la nostre religió, però crec que al fer-ho aixis no es blasfemia.

Premiá, 30 juliol 1930. Te daré un retrato de esta escritura que desde las 8 estoy dedicada (son las 11). Aprovechando las sombras en esta galeria semigótica estamos 7 individuos, yo escribiendo, a mi lado algunas sillas que las arrastra el pequeño para ver al “papa”, encaramándose en ellas, tirándome del brazo, y chillando y pegandose si no logra su intente; para que me deje en paz voy dándole cartas tuyas que hace conciencia verlas pisoteada; he de quitárselas le doy otra cosa, si le llama la atención (…); los otros dos estan haciendo aeroplanos frente a mi, como no estan de acuerdo en la construcción tengo que hacer de ingeniero para decirles si la cabina va delante o detrás, y asi otras interrupciones (…). Las nenas jugando con dos amiguitas que cuando me entere de lo que hacen se ganarán una paliza cada una, hace rato que las regaño porque siento mucha agua y cubos y no cesan de hacerlo; Maria aqui en la cocina planchando y cantando con unos chillidos que parece un romancero de pueblo y asi sucesivamente en mas o en menos son mis ratos dedicados a escribirte mis misivas.

– Valencia, 13 agost 1930. Estimada Carme: Avui que bufa el llevant fort i que desde a bordo veig com la mar esvalotada romp a la platja de la Malvarrosa i de las Arenas, no deixant amb pau als pacifics banyistes, penso, que, qui sap també, si a la platja de casa nostre el soroll de la mar que fa, el venir a besar la sorra, aqueix soroll que semblan els gemecs d’una ánima en pena, i que porten la tristesa, aqueixa tristesa que es nota a les platjes quan ja l’estiu es finit i els primers mal temps de la tardors comencen a fer acte de presencia,….

Per fi sembla que s’acosta la nostra vinguda a Barcelona, las ordres que tinc son d’anar a Casablanca y Barcelona. Segurament sortirem demá dia 14 al vespre i si Deu vol i no hi ha cap contra ordre podem arrivar a Barcelona del 22 al 23.