De les 17 cartes d’aquest viatge, 9 les escriu Carme i les altres Joan.

Pasajes, 24 de setembre 1930.  Estimada Carme: Doncs saps què? Que després de vuit o nou dias que ja he perdut el compte, de navegar, he arrivat, que tot arriva en aqueix mon, fins el port de Pasages. Vaig sortir de Barcelona, el dissabte, no diré a la hora de les bruixes, perque encara no era mitja nit, (…) I no saps lo trist que es una sortida com aqueixa, desde Barcelona quan vas deixant la claror dels llums de la part baixa de la Rambla per internar-te en la foscor dels molls de San Beltran, i vas vejent com els llums de las farolas del Llobregat et fan ganyotas, com si es mofessin de la dissort que hom te, de deixar en aquellas horas, qui sap si de las mes hermosas del dia, las horas intimas de la vida de familia i aixis vaig anar-me allunyant donant de tant en tan una mirada cap aquell recó de la costa on hi deixaba tant.  Ton Joan

Bilbao, 5 d’octubre 1930. Estimada Carme: Jo no puc dir-te quan acabarem la descarga. Ahir hi hagué vaga general per protestar de la vinguda dels de la U-P. Crec que si dilluns començan a treballar fins divendres no sortirem, després tenim d’anar a Gijon a fer carbó i a Casablanca y Valencia. 

Bilbao, 12 d’octubre 1930. Estimada Carme: Son les vuit del mati, d’un mati de diumenge, tota la nit ha plogut el xiu-xiu de la puja al caure sobre el camarot m’ha despertat mantes vegades i quina tristesa dona quan en la quietud de la nit, solitari dins d’una d’aqueixas celdas de barco, sents només el soroll de l’aigua com va caient i penses en el viatje que has d’emprendre. Aqueixas nits, la sublimimtat d’aqueixas nits de tardor son d’aquellas que fan sentir-te com jamai la necessitat d’estar a casa, de quina altre manera, quina altre música no fa l’aigua, al caure, sobre el terrat quan junts dos sers que s’estiman la senten caure i l’escolten amb aqueix religiós silenci que imposa, com si fos algo misteriós, quan sortís de las entranyas de la nit.