Durant els quatre mesos es van escriure 74 cartes, 38 les escrigué Joan i 36 Carme.

Rio Guadalquivir, 2 d’abril de 1929: Els telegrames que tens en ton poder: el de Casablanca primer, el de Bonanza després, prou deuen haver-te dit del viatje aqueix que ha anat desarrollanse d’una manera fins ara normal, amb la velocitat caracteristica d’aquell port marroquí interrompuda solament per la brava mar atlántica, que aqueixa vegada ha volgut saludar la meva tornada en els seus dominis, després de les vacances amb una d’aquellas sonatas, que tenen tan de fantastic i maravellós, com de tragic algunas voltas, pero que tenen com diu molt bé en Roig i Raventós un encís sempre emocionant, sempre igual i sempre distin, encara que sembli aixó una paradoxa….

San Juan Aznalfarache, 4 d’abril 1929: Per passar el temps he anat a visitar las obras de l’Exposició, que la veritat no se com ho faran perque d’aqui a 35 dias que hi falten pugui estar llest lo que está començat, solament per netejar els jardins, ja necessitan aqueix temps.

Barecelona, 1 de maig de 1929: Nuestro jardin está deslumbrante de belleza, los rosales cubiertos de rosas, los tulipanes abiertos, claveles y lirios desplegando sus cálices, hace un aspecto encantador; hoy hemos hecho dos ramos . Ya se que a ti todo esto no te dice nada, pero se que te gusta ver un jardin, un paseo o una terraza, cubierta de flores sus variados colores te animan y eso es lo que hay en el nuestro , animación y perfume.

San Juan de Aznalfarache, 6 de maig de 1929: Estimada Carme: Ahir diumenge no feia pas molta estona que m’havia aixecat del llit quan vaig esser sorprés per l’arrivada de la teva benvolguda lletra inspirada amb la exuberancia del nostre jardí, que segons em dius presenta tota la majestad del mes de Maig amb l’esclat de las sevas rosas i de las demés flors que donen al pati blau un bon aspecte i un bon aroma. A mi també m’agradan força las flors; per aixó he estat content que em parlessis d’ellas i especialment de las del nostre jardí que son, diguemne el complement de l’encís del nostre petit palais. (…)

Barcelona, 9 de juny de 1929: Mi querido Juan: (…)  A tu salida ya debias estar enterado del embarrancamiento del SAC 4 gracias que fue en su ayuda el 5ª y hacen el trasbordo, creen que alijerada la carga del mismo se pondrá bien (…) 

Huelva, 11 de juny de 1929: Suposo que ja estarás enterada dias ha, de la mala noticia, perque las malas noticias fan com la pólvora, que corren més de lo que hom voldria, i mantes vegades, tot lo contrarias a a veritat, o al menys bastan desfigurada, com fet a proposit per produir alarmas. Em refereixo al fet del SAC4, un embarrancament, un fet natural, lo més natural del mon que a cada moment i estem exposats; per excés de confiança, per fatalitat; per lo que sigui. Desgracia es al fi, que siguent tan natural, es també tan trascendental, per la vida de qui l’ocasiona. Ruina moral, perdua de consideracions d’afectes, de confiança, miseria a voltas, una serie de vicisituds que porta en si una contingencia d’aqueixas i en cambi com et dic es una cosa ben natural. Un vaixell que navega, una boira que surgeix, unas pedras que s’interposan en el cami i la fatalitat fa lo que faltaba: Una embarrancada; qu’es lo que li va passar en el SAC 4 d’aqueix barco que guarda el meu pensament grans records, afectes i carinyo, i que quan passant per vora d’ells el vaig veure alli inmovil amb varios barquets de vela que l’allegeraben i amb el SAC quint que l’estiraba, em va semblar, no sé si una áliga caiguda, abatidas las alas o si un sepulcre on pot ser hi anaven a enterrar-se totas aquellas mevas illusions, que abordo d’ell havia sentit en altres temps, i per si la meva ajuda podia valdra vaig estar tot un matí, amunt i avall passejant a poca distancia, d’ell, per veure si em cridaban i quan al cap de cinc horas un radio de la casa m’ordenaba concorrer al auxili una profonda pena y satisfació a la vegada va apoderar-se de mi. Vaig fondejarme a vora d’’ells, vi anar abordo i el vaig veure sentat sobre un banc de pedra; per les impresions rebudas de el bus que va inspeccionarlo de fondos varem veure que la situació no era compromesa vaig veure a l’avi animat i tot junt va produirme ben estar. vaig anar-m’en abordo meu convençut de que el treuriem de que no el deixariem sobre aquellas rocas fatídicas que ja tantas víctimas ha devorat, per aixó quan a las vuit del vesper vingué el práctic de Santa Pola, a buscar el meu barco per fondejar.lo prop del cuatre i donar-li els calabrots de remolc vaig sentir-me diera; i all-a, caiguda ja la negror dela nit; amb quina fé treballabem tots els d’abordo meu per donar-li el remolc. No es veia res, la nit era molt fosca, pero la mar planera com un mirall, el reflejo dels faros de Tabarca i Sta. Pola de tan en tan illuminaben l’horitzó, el bot nostre anaba i venia facilitant la maniobra de donar el cap de salvació i quan el pito del Sac cuatre va donar la senyal per que entresim hi havia que veure l’esforç gegantesc que feian las máquinas del cinc i del sis i el trepitar dels barcos com si fossim dugues feras que volguessim treure un company de las garras d’una altre fera. Per dos cops varem intentar lo i no poguerem treurel. Després, a la una de la matinada va sortir sense l’ajuda de ningú, seria segurament el sentir-se alleujerat del pes que li tregueren de la proa. A las dugues de la matinada del diumenge, convoyat per el Sac 5 s’en anava cap a Alacant i nosaltres seguirem viatje i alla en mij de la fosca i la quietud d’aquella nit prosiga, amb feina i amb emocions, com una apoteosos majestuosa, el roncar dels pitos dels tres vaixells exordaban l’espai, donan-nos la despedida i també exteriorizan-nos la satisfacció de veure salvat al qui amb tanta facilitat haguera pogut perdes per sempre mes en aquella Caja del Este de l’illa Tabarca on es guardan restos  d’altres victimas. Desde aquella hora no he sabut res més d’ell. Espero que arrivaria al lloch sense novetat i ara, desitjo que ja que es pogué salvar el barco, no porte aqueix desastre consecuencias i perjudicis ni a l’avi ni a ningú.

Huelva, 13 de juny de 1929: Estimada Carme. Aqueix mij dia he rebut la teva benvolguda lletra del dia 9 que ja l’esperaba, menys mal que si ha trigat a arrivar, més temps de lo que jo volia; almenys no ha defreudat les mevas esperaças, siguent com es ben extensa, que em dona forças detalls deloque hom tan desitja saber. Per ella et veig enterada, per cert bastant malament, de lo ocorregut a l’oncle Flo, ja que no tens mes referencia que la nota de cuatre ratlles qu’ets llegit en aquell retall de periodic, que fora de donar amb mes o menys exactitud el lloc del embarrancament, no diu res mes que sigui veritat, y crec que en veritat, que casos aixis haurian d’estar prohibits la seva publicació, no  poguen-los donar, amb tota clases de detalls, ja que conformes han  donats en aqueix diari i en altre qu’en he llegit son tan lluny de la realitat que per lo unic que serveixen es per alarmar a las familias d’els que va abordo. Com si la tranquilitat d’aqueixas familias no tingués dret als mes grans respectes i consideracions de qui per el sol fet de que comunicar noticias, a un periodic, no te en compte de la manera tan absurda que las comunica. Crec que las versions exactas ja hauran arrivat i que desseguida vos podreu donar compte, que el fet, si be haguera pogut esser de molta consideració no va tenir en apariencia mes danys material que unas planchas abolladas i un parell de forats. Ja tinc ganas d’ariva a Alacant per saber en concret quina ha sigut la magnitud de l’averia i de la manera que ho ha agafat la casa. A veure si s’ha pres a la valenta o si ha sapigut per-se carrec que son circumstancias anormals que ocorreixen a la nevegació per motius tots distints i casi sempre, amb justificació: Mal temps, boiras etc. (.::)

Barcelona, 11 juliol de 1929:  ¿Y cuanto piensan esa gente mandarte aquí? ¿Que no piensan que la familia los echa de menos? Va para los cuatro meses y eso es pesado, las ausencias tan largas y lo que me da rabia es que no te muevas de por aquí, si fuese los viajes como Filipinas o cuando nació Pere por el N. sería mas confortable pero para ir a Tarragona, Valencia o ahí mismo valdria la pena que os hicieran venir alguna otra vez.

San Joan Aznalfarache, 1 d’agost de 1929: Carreguem sacs de superfosfat només que per Sta Cruz de Tenerife i d’alli ens dirigirem a Casablanca i Sevilla (San Juan). Si el viatje es desarrolla amb normalitat podriem tornar a esser a Sevilla cap al 15, d’aqueix mes.

Sevilla, 9 d’agost de 1929: Encara que no si está del tot malament a Bonanza, al menys hi ha més fresca que no pas aqui Sevilla. Mira que en tinc ganas de que ens aixequin aqueix desterro, que ens enviin a la Conchinchina si volen, pero que no sels hi ocurreixi tornar-nos -hi enviar, que ja estic de Sevilla fins a la coronilla.