En el llarg viatge a l’Argentina escrigué un diari dedicat a la seva esposa Carme Xivillé. Escrit a bord durant els 30 dies de navegació d’anada i els 30 de tornada, el diari és escrit en català, fet remarcable per la persecució del català en aquest periode de post guerra civil. Reproduïm el document íntegrament:

Vapor Ramon Alonso R.

Diari d’un viatje a America

A la meva Carme

Dia 19 de febrer

Avui dinou de febrer al cumplir-se els 42 anys de la meva vinguda en aqueixa vall de llagrimas pretenc començar també la relació de les impressions d’un viatje a l’Argentina que sense cap mena d’interés emprendre cap aquell destí, em digueres en una lletra que molt et plauria que les escribís i jo que no sé negar-te res de lo qu’ em demanas vull tractar de fer-ho per complauret recordant també aixis un viatje que molts anys ha emprengui i que com una il.lusió d’aquells temps anaba imprimint en aquella llibreta las impresions d’aquells dias que la distancia enorme em privaba com ara el goig d’estar al costat de la dona amada que en el trasncorrer d’una temporada més o menys llarga, arrivaria a esser meva, gosant amb ella las delicias d’un amor arden que en aquella epoca no es perfilaba mes que per aquella il·lusió. Avui aqueixa distancia que cada dia que pasa ens va separant mes i més fa néixer també aquella il·lusió d’enguany i sento també com allavores sentia la necessitat de viure aquell amor dolcissim al costat d’ella, avui conec las ventatjes i el plaer de gosar-lo que no coneixia en aquella época llunyana qui si per això en sento més la necessitat o el desitj de fruir-lo i no poguent fer-ho faré com allavores, consolar-me escribint en aqueix paper lo que l’anyorança, la satisfacció o la conformitat em dicti al cervell que si aqueixas notas arriven a Ella, veurá que gens l’he oblidada sino que en mitj d’aqueixa soletat sento més la necessitat d’Ella. Ja fa tres dias que sortirem de Malaga, era el divendres 16 a les deu de la nit hora que si bé era ja tardana era també la més a proposit per pasar l’estret de Gibraltar de dia tal com está manat. Havien acabat la descarrega a las cinc de la tarde y com que unes hores més a bord en aqueixas circunstancias d’esperar la sortida no son gens envejables per que l’aburriment s’apodera d’un, després d’anar a despachar el vaixell a casa el consignatari, no pogui per menys que recorrer el meu cami que tantes voltes he crusat en aquella ciutat, primera estació la mes propera la casa de correos y telegrafos on vaig dipositar el misatje que tenia que donar conte a ella de la meva sortida, després un giro teleg, de Pta 200 que era l’import de la magnanimitat o esplendides d’un bon senyor consignatari, acabats aqueixos actes imperiosos del deure vaig dirigir-me cap al bullici en aquella hora propi de la plaça Constitució, carrer Nou y Larios i en una tarda del carrer Nou compri una botella de cogñac Gonzalez Byass y una d’aixerop de taronja ab dugues cosas que em penso que en una travessia tan llarga com la que m’espera no vindran gens malament, per cert que una noia criada de servei que una filla de familia pero fos lo que fos era de bon veure va advertirme amb molta gracia que una agulla estava clavada a la solapa de la americana “se va Vd. a pinchar” va dir- me vaig regraciar-la amb un somriure y ella correspongue d’igual manera. Fou la darrera dona a qui he parla d’Espanya. En un café ple a vesar, en un recó, que vaig trobar prop de la porta allí en ple carrer Larios, ple d’una multitud abigarrada vaig sentarme i alli escrigui una postal a Carme que fou la despedida que desde Malaga li enviaba al mateix temps que l’advertia d’uns “vales” que li habia enviat per correo el dia avants i que si no els rebia que dongués ordre aRamos (armadors) que no els paguessin a ningú. Per fi a les deu de la nit d’aqueix dia 16 sortirem de Málaga, nit d’una lluna clara de quart creixent, amb un vent de ponent que sense ser fret del tot tampoc era gens agradable gracias a ell el cel es mantenia clarissim i els horitzons també eran llargs i clars una mareta molt curta apenas imperceptible- a mida que avança la nit anem també avançant cap a l’Estret, a la matinada ja es dibuixa Punta Europa y a les nou del mati amb marejada respectable i fort vent del ponent estan casi enfront de la bahia de Gibraltar un remolcador armat de patrulla ens feu parar i vingué a abarloarse al costat nostre per la banda d’estribor pujaren dos oficial un d’ells un xicot molt jovenet que parlaba espanyol aqueix espanyol de Gibraltar molt semblant al andaluç que parlen a La Linea després de fer la visita el remolcador doná uns quants cops que si no ha fet averia es per miracle. El vent fresc de ponent, la marejada i la corrent tot plegat fa que anem crusant l’estret de llevant cap a ponent molt a poc a poc i, dificultad el caminar del vaixell no arriva pas a cuatre millas crussem dos convois de vaixells que van cap a llevant, un de vuit vaixells mercants tots armats de canons a popa, l’atre de catorze o quinze; destructors anglesos de vigilancia, avions que crusen l’espai; per fi a las cinc de la tarde som al cap Espartel i cuatre milles de distancia desde all ja entrem en ple Atlantic i posem rumbo a l’illa d’Allegranza d’el archipelag Canari ara pot dir-se que comença el viatje entre mar i cel, que ens reservará? Sera bó? cuantas calamitats passarem? Quina será la sort que correrem? Avui dinou. Ja fa tres dias que naveguem en ple Atlantic, entre mar i cel ahir encara vejerem un Transmediterrá que venia de Canarias desde allavores no hem vist ni trobat ningú. El temps es bo, el vent que ha bufat del NW del N y NE, ara ha quedat fixat al S.E. la mar es bona pero sempre es nota aqueix “maretón” que ve del ponent que fa moure el vaixell, pero ara d’una manera molt suau. Las nits son clarissimes il·luminades per la lluna. Al cumplir, doncs els meus 42 anys passo un bon dia, al veure que per ara la sort o Deu ens guia i penso amb tu, penso amb nosaltres i encara avui a l’hora de dinar mentres apurabem un got de vi, de “guindas” molt sabrós he parlat als companys de taula ja que la conversa s’ho ha portat de l’amistat d’en Joan Antoni amb el pintor Borrell. Suposo que vosaltres haureu pensat tant amb mi com jo he pensat amb vosaltres.

Dia 20 febrer

Ja per fi hem arrivat a l’archipielag Canari, quan erem al nord d’Espanya carregant carbó per Málaga semblava que el dia de trobar-nos en aqueixas latituds era molt lluny en cambi han transcorregut una serie llarga de jornadas i hem arrivat per fi a part desitjada del cami d’America. Era aqueix mati quan he pujat a les vuit al pont quan per la part de br he destingit la costa de l’illa Allegranza la cual a las 11h 15m la teniem rebassada de la linea est-oeste. El vent bufa fort del SE pero la mar es manten quieta, durant la tarda estem a la vista de las illas Graciosa petita illa, y de las mes grans de Lanzarote y Fuerteventura. Solament es divisa la costa alta, muntanyosa y els canals o passos que formen entre ellas ja que degut a la distancia de milla que passem a ellas no permet veure amb detalls las particularitats de la costa a les cuatre de la tarde (les set a Barcelona) es pon el sol amb un cel rogent, el vent segueix bufant, pero per ara la mar es manten amb una mica de marejada imperceptible per el vaixell. Y aixis naveguem per el canal de la illa de Gran Canaria y las de Fuenteventura y Lanzarote, sense empero veure la costa de la gran Canaria no en va té una amplada aqueix canal de millas. La temperatura es de 25o durant el dia. Y ara ja fem rumbo a buscar l’Ecuador per el meridiano dels 30o i trobar las rocas de Genedo de San Pedro o San Paul rocks com també es deia. Ja veus les vuit del vespre deixarem de veure terra segurament fins que estem a la vista d’aqueixas rocas ja que las illas de cap Verde no les veurem perque deixanlas al costat de Ponent, passarem a molta dista de ellas.

Dia 21 febrer

Aqueixas notas, impressions que son de tot un dia, en aqueix viatje tan llarg qu’es presenta podriem dir.ne que son las impressions d’un dia que comença a las sis de la tarde i va a morir a les sis de la tarde del dia següent ja qu’es precisament en aqueixa hora quan esperant que vinguin les vuit per entrar de guardia fins a mitja nit, escric aixó que tindrá ni menys ni mes que las pretensions d’anomenar-se “las memorias”. Doncs si, a les vuit del vespre com dic es a l’hora que pujo al pont per fer cuatre horas de guardia que la meva benevolença m’ha imposat per evitar que els oficials ho tinguin massa pesat anant de guardia i guardia o sigui cada cuatre horas. Aqueixas guardias en aqueixas latituds y per aqueixas mars solitarias transcorren tranquilas i quietas, las nits son claras il·luminadas per un llum de lluna que va cap al ple i las aiguas son tan mansas que il·luminadas per la claror de la lluna semblen platejades, el cel que esta ple d’estels, entelat, a voltes per uns nuvols baixos que passen corrents enduts per un ventijol agradable del S.WO del ponent: la temperatura que ha baixat fins a 20o tot aixó junt, fa que la guardia passejan de lir. a Er del pont sigui sino agradable al menys tolerable, puig d’agradable ja no en tenen res las guardias quan en mij d’aqueixa solituts d’aqueix silenci puix que ja en aqueixas horas tot dorm a bord, no se sent més que el tic- tac de la máquina i encara molt suau o el soroll d’una pala repicant contra el pis de fer del plá de calderas senyala l’impaciencia d’un fogoner que reclama carbó al paler encarregat de suministrar-li de las carboneras. Encara en aqueixa travessia no s’ha destapat, el fogoner que tot fent guardia entona una cançó que encara que mal cantada arrivant de les profunditas del foc o del lloch de calderas a d’alt da l’espai lliure té sonoritats que a voltes emocionan. Docns si en una guardia aixis bella per la belleza del ambient no es d’estrenyar que el pensament que no està ocupat per cosas propias de la professio que li reclamen l’atenció vagui desesperadament per diferents indrets que li puguin plaure i que ocupat amb ells passin mes depressa las horas, que si la lectura a un llibre que interessi l’abstrau, de tal manera del lloc i del temps que passa, m’he convençut que al fer vagar el pensament per regions agradables on es formen castells y la fantassia s’enlaira, també com el llibre, et proporciona aqueix estat diguem.ne d’inconciencia en que no tens noció del temps ni del lloch i et trobes que t’ha passat l’hora d’avisar el cambi de timoner o de cridar a la guardia sencera, i el timoner de guardia t’ho ha de recordar, ja que per ella que está cansat de donar voltas a la roda del timó l’impaciencia el fa estar al corrent dels minuts i dels quarts que passen. De totas maneras no sempre son bells pensaments plens d’idealitat i fantasia lo que l’envolta, també i com em pasaba ahir, s’en va el pensament cap a recordar fets viscuts i al arrivar a certs punts et proporciona moments de rebeldia espiritual al constatar detalls i fets ocorreguts que proben o be l’infortuni d’un en certes épocas o bé la mala fé. o diguem-ho amb més propietat el poc interés, de certes personas de volguer complir lo que la llei del dret i de la rahó mana complir. Y al anar el pensament cap aquests derroters, nasqué aquella crisis, que tu ja em coneixes, crisis de disgust i de indiferencia per el compliment del deure, crisis d’animositat contra personas que podrien haver-me situat en el meu lloch que per dret correspont , i que per no estar-hi em veig obligat a aqueix viatje de resultats catastrofics economicament parlant i no exent de dificultats, quan podria estar realitzant amb altre vaixell altres viatjes millors i estigues en el meu lloch i lo que més m’exasperaba es , que, durant aqueixa absencia que ha de durar tres mesos poden ocorrer moltes novetats , allá a Barcelona i qui sap si perdre l’oportunitat que d’estar alli prop s’em haguera pogut presentar d’ingressar novament a la Cros. Ja fa una temporada que vaig lluitant amb l’adverssitat y per ara no se li veu pas el camí per canviar de destí i penso es que definitivament tindré de quedar-me aquí? Menys mal, que qui sap, si per l’influencia de la bellesa de la nit, aqueixos pensaments van anar desapareixent i d’altres de més idealitat ocuparen el seu lloc i va acabar la guardia imaginant els planols de un nou vaixell que en poder d’armadors, que jo voldria que ho fossin, em permetés recorre els mars en aqueixa época en que es guanyen fortunas per després poder ja per sempre més, no moure’m del teu costat i viure una vida confortable en la nostre Barcelona i si aquells llochs de luxe que tan plauen als nostres fills que senten els gustus de la bellesa, qui sap si per convivencia amb amics que viuen per aquells paratjes. El dia ha transcorregut tranquil, la mar calma, el cel clar pero un sol blanquinós com de boira, els horitzons boirosos, entre mar i cel anem navegant, no trobem cap vaixell, allá lluny a més de cent millas está la costa d’África de cabo Bojador, per la popa han quedat ja las illas Canarias, la radio al matí ens ha assebentat que un correo italià ha d’entrar avui a Las Palmas. Penso amb vosaltres. Ja es començaa sentir el calor; en aqueixa hora set del vespre mentres estic escribint, entre suant ahir en acabant d’escriure aqueixas memorias vaig començar a llegir la novel·la d’en Roig i Raventós “Presons obertas”

22 febrer

Han transcorregut vinticuatre horas més des de que vaig acabar las darreras ratlles, si parlem amb propietat direm que hem passat un dia que té vinticuatre horas i deu minuts o sigui que aqueix suplement de temps es el valor de la diferencia en longitud que anem adquirint portant ja a horas d’ara una hora i dotze minuts menys que l’hora de Barcelona, o sigui l’hora mitja de Greenwich y com que cada dia atrassem deu minuts el rellotje resulta que cada dia pasem 24 horas i deu minuts lo que en termes nautics s’en diu una singladura. Doncs si, ja hem passat una altre singladura por dir-se que gaire bé sense pena ni gloria.
La nit passada s’ha mantingut amb claror de lluna: però no ha sigut una nit com las anteriors puig que aqueixa ha estat plena de nuvols i a voltas amb els horitzons tan llepiçosos que semblava que la boira no es feria esperar per bé que encara que aixó hagués seguit no proporcionaba el neguit que acostuma portar en altres indrets per la senzilla rahó que no hem de temer trobar-nos amb importuns qu’es precisament el perill que te la boira, ara anem sols per aqueixos mars de Deu i la costa es llunyana. Fa dos dias que la perderem de vista quan deixarem Canarias i desde allavors tampoc hem trobat cap vaixell. De nit la temperatura es manten als 21o i de dia arriva a 26o. La mar, durant la nit ha sigut de completa calma y il·luminada per la claror apagada de la lluna coberta pels nuvols tenia el color blanquinós. El matí ha sigut clar; els nuvols kumulus gegants quedaben agafats a l’horitzó com si hi fossin clavats. El cel blau i un sol formós i allavors si que las aiguas del mar tenien un color blau magnific i, algunas doradas, aqueixos peixos que nos deixen pescar per el nostre curricant saltaben prop del vaixell com si estiguessin contents de fer.nos companyia. A las deu del mati hem crusat la linea septentrional del tropic de Cancer donant entrada en aqueixa regio o sigui per els o i ja a mitj dia ha fet un ruixat com anuncian-nos que estabem a les regions de la pluja benefactora. La tarde ha passat sense res digne de mencionar- se i a les dugues, atüït per la galvana que produeix el calor he anat a dormir una mitjdiada benefactora i avants de quedar.me adormit pensaba amb tu i en altres mitjdiades que en la magnificiencia de la llar habia fet plenas de joia i d’amor. T’en recordas d’algunas d’ellas? Avui, precisament al recorda-las las he anyorat.

23 febrer

Seguim navegant entre mar i cel, ara ja ens acompanyen els vents alissis del NE. aqueix mati han començat, desde el N s’ha rolat el vent al NE, ve en popa i com qu’es una mica fresquet que en termes meteorologics vol dir una mica fort, produeix marejada i encara que no fa anar enrenou el vaixell, li dona de tant en tant alguna batsegada que molesta, ve la mar de popa que equival a dir que empeny la nau per aixó quan aqueix mati i al mij dia ens hem situat en el planol he vist amb goig que ha sigut el dia que més camí cap al sur hem fet ja que la distancia dessarrollada desde el mij dia d’ahir al d’avui ha sigut de 217 millas, cosa que els altres dias sols en feiem de 204 a 209. Seguim sense trobar ningú, molt lluny de la costa naveguem, per la nostra esquerra tenim la de Senegal, pero a tanta distancia que ni es veu. La temperatura durant las horas del mij dia es de 26o i de nit 21o. Com ja em sembla que t’he dit, he començat novament a cultivar la meva deria de la lectura que es un passament força distret quan es te un bon llibre per llegir i aqueix no m’ha mancat puig que m’he extassiat en las páginas de Presons obertes. Feia anys que no l’havia llegit i poc em recordaba de la materia que tractaba, pero ara al llegir.lo de nou al llegir els conceptes vigorosos, que desarrolla amb la seva gran maestria en Roig i Raventos sento que la meva mentalitat no pugui concebre uns pensaments com el d’ell i em sento empetitit, de no poguer escriure com ell cosas tan magnificament bellas i reconec que aixo sols poden fer-ho els escollits per Deu. No es una obra de novel·la rosa, no es una cosa llepiçosa sino que son paginas on un gran psicoleg ha buidat tot una serie de observacions dignes d’estudiar-les per als qui com nosaltres tenim una missio educadora dels nostres fills. Aqueixa no victima d’una llar en ruines produidas per el divorci dels seus pares que va enrenou sense que ningu la guïi per el verdader cami d’espiritualitat que ha de seguir una dona que han de esser els infortunis i unas animas caritativas que han de mostrarli el cami de la verdadera llum, o sigui el cami de la femenitat en el moment que el seu esperit vagaba per decantar-se cap al cami de la moda imperant entre la juventud femenina d’avui, o siga volquer assemblar-se al home: masculinitzar-se seguir per els mateixos viaranys qu’ells perdent l’encís de la femenitat, qu’es el millor atribut de la dona. L’estudi, la penetració, dins de la seva propia ánima li fa veure lo descapdellat dels seus proposits i empren a temps el cami de la veritat.Després de llegir aixó sents la necessitat de pensar, et donas compte que tenim una filleta i et dones compte també que l’educació es una tasca feixuga, pero que s’ha de portar a cap. At dones compte que l’ambient d’una capital, produit segurament per l’estat en que s’ha viscut, de l’avant guerra, la guerra i la post-guerra que ha trasbalsat tots els valors morals, de la dona, donan-li una llibertat qu’ellas amb molt poch sentit o realitat es creuen obligadas a pendre i a seguir. La religio es una cosa que la practiquen perque fa bonic i de bon tó, pero la practiquen d’una manera artificios, sense cap de las cualitats morals d’aqueixa religió que hauria de servir de fre a las conscupiciencias i a las llibertats d’aqueixas noies , tinguin per ellas cap sentit, quan es tracta de concorrer a una festa on solament hi acudeixin els amics i amigas, absents en absolut, d’ella, els responsables , dels seus actes que son els pares o la garantia millor dit de la seva honorabilitat. Ellas en l’afany de esser com els homes i volguer viure la seva vida a l’estil del dia es consideren, qu’es basten per garantitsar la seva virtud quan precisament, quan més segura están d’ella, de la virtud es quan queda abatuda per els cants de sirena, d’un poca vergonya sornaguer que les hi fa veure lo ridicul de volguer esser una dona com en el temps de les avies. Y sobre tot el quid esta en no fer el ridicul i es quan ve el desprestigi i el derrumbament aparent de la moral. Jo voldria que la nostre nina en fos aparador pero com que no pot esser perque l’ambient es general i es mastega per tot arreu de la societat em fa paüra lo que pugui esdevenir, per això crec que aixis com aqueixa noia de Presons obertes, va necessitar del sufriment i d’uns bons amics per encarrilar-la ja voldria que nosaltres amb el nostre esforç amb una educació rígida sesse desmai inculcant-li la lectura de bons autors en lloch de la plaga de novel-las rosas, amb un exemple edificant, ensenyan.li a esser dona pero a esser una dona forta d’esperit, una dona d’esperit selecte que tingui tots els atributs de la femenitat, ferne una dona moderna pero una dona femenina, no una dona masculinitzada, i em penso que amb el temperament qu’ella té podriem lograr.ho si sabem encarrilar-la. El nostre fracás será el nostre castig. per aixó pensi bé i medita com a mi m’ha fet meditar, aqueixa lectura, i res més per avui. “Es la gran tragèdia moral de la gran guerra que ha esborrat les órbites de las ànimes femeninas, i ara van perdudes per les tenebres d’un firmament que fa olor de miseria i immoralitat”

Dia 24 febrer

Avui també el dia ha transcoregut sense pena ni gloria: dia gris per l’esperit com ho fou també el dia rufol el cel ple de nuvols i un vent prou impertinent del NE que aixia marejada que de tan en tan fa donar al vaixell algun moviment brusc com si perdes l’equilibri. Al mitj dia de las observacions presas vinc en coneixement que estem a l’altura de la illa de la Sal, una de la més septentrional del grup de las Azores. No les veiem, l’enorme distancia de 120 millas ens en ho priva. Anem fent via cap al Ecuador qu encara ens falten 15o 51′ 00″ per arrivar-hi i ja fa nou dias qu’hem sortit de Málaga nou dias que en mitj d’aqueixa solitud de mar i cel i amb el pensament constant amb la fi del viatje semblen nou semanas en lloch de nou dias. Sort tenim que en aqueix isolament de la vida del mon. el recort de quan viviem aquella vida ens dona, com ho diré jo! forças per aguantar amb paciencia i resignació aqueix parentesis que s’ha format en el desenrotllament normal de la nostra existencia q cuan estabem acostumats a viure una vida no tan d’anacoreta i si de més relació. Si tingués de tornar novament, aquella vida del vaixells de vela en que els viatjes es feien interminables no sé amb bona fe si podria resistir-los i n’obstant penso que aixo es precisament la vida del mari, vida sedentaria vida de sacrifici i de duresa, aquella vida que ja la literatura n’ha fet uns temas de narració, vida que comporta el seu complement, en els barris baixos dels ports concorreguts, vida de l’aventura galant i de las borratcheras de cervesa o de whisky on surgeix “la tabernera del puerto” o be la casa de las hetaries de luxe en un barri semi-aristocratic d’una gran ciutat pero per aixó fa falta el temperament aventurer ó del enamoradis i jo no poseeixo ni una cosa ni altre, sino un sentit molt ferm de la meva dignitat i del complimen d’una sagrada obligació i penso que lluny d’aqueixas mars llunys d’aqueixos ports on t’espera l’aventura, hi ha la dona, la meva “tabernera del puerto”, la meva amiga, la meva aventura tot en una peça qu’es precisament la dona del meu amor únic que en la soletat de la llar i amb la resiganció de la dona cristiana, espera amb afany el retorn del qui s’ha absentat, per fruir també l’amor que durant tans mesos, ha esperat amb desitj de dona enamorada i celosa.
El pensar, doncs, que han de transcorrer encara tants mesos sense poderse oferir la ventura d’aqueix amor sento més la nostalgia d’aqueixa duració del viaje, i penso amb tu amb fe, amb carinyo, amb afany i amb ansia d’amor i penso amb els nostres fills i, amb tot lo de la nostre llar.

25 febrer

Es diumenge encara que no ho sembli puig a bordo passen tots els dias de una manera tan igual sense que res distingeixi l’un del altre que moltes voltas no saps a quin dia es viu, puig lo mateix es el diumenge que el dilluns que un altre qualsevulga. Dic malament hi han dos dias que si sabs fixar.te a l’hora d’esmorzar sabrás de quins es tracten que son precisament el diumenge i el dijous puig son els dos únics que en el menú et serveixen arroç a la caçola. Fora d’aqueix detall no els sabrias reconeixer dels altres. Y avui per colmo també la gent ha treballat ja que la necessitat ho ha portat i aixó fa que s’hagi semblat més i més en els altres. Peró hi han hagut n’obstant dos aconteixements casuals que dona la coincidencia de que s’han desarrollat avui diumenge i han donat per lo tant un caire de dia de festa o quan menys de dia diferent en els altres i no sigui més que per aixó ja es doncs notable. No vagis a creure que sigui res de l’altre món, no res d’aixó! Es senzillament que després de tants dias navegant sols entre mar i cel, avui per fi a las cinc de la tarde ens hem crusat amb un vaixell motor norueg que portaba rumbo a Canarias i a la mateixa hora a bord es cometia una mena de mort truculenta la víctima de la qual n’era un vadell que el majordom comprá a Aviles i com que segurament ja deu estar cansat de donar-nos bacallá i mongetes a tots els apats, voldra ja obsequiarnos amb carn fresca sacrificant aqueix poble vedell que ara quan he anat a veure la degollina feia el pobre una cara d’aburrit i de llastima que donaba esgarrifances. Li obren la pancha i d’alli n’ha sortit tota la budellada, etc. etc. i alli l’he deixat penjant d’un aparejo perque es refredi amb la frescor de la nit. També per primera volta hem pescat un peix blau de petites dimensions, suposo jo que haurá sigut per equivocació o per imprevisió del pobrepeix. Com pots veure el diumenge ha sigut prodig amb aconteixements que en altre lloch no tindrien cap importancia i aqui tenen la categoria de tals. El vent segueix bastant fort del NE que, ens ajuda a fe cami endevant la mar es un poch moguda, el cel entre clar i nuvol, alternativament la temperatura encara es soportable, n’obstant estar en el 13o 30 ́00″ de latitud, a la banda de br pero a distancia de algunas centes millas está el golf de Guinea, ja hem deixat endarrera el cap Verde en el continent i les illes de cap Verde. Ja han fet la seva aparició els peixos voladors, peixos blancs amb alas que donen volada de varis metres. Seguim navegant en busca dels illots de Penedo de San Pedro, situats a 0o 55 ́00N o sigui casi a l’Ecuador. Com hauras trobat els nois en la teva visita d’avui a Mataró. Ja s’haurá aplicat més en Janantoni aqueixa semana? Y en Josep que fa seguirá tan trempat?

27 febrer

Han passat ja curanta vuit horas desde que escrigui las darreras lletras o sigui que en aqueix diari que jo pretenia que fos precisament aixó, un diari o sigui una relació dels fets o impressions de cada dia sense omitir-ne un, ja n’he saltat un a la torera, i es que, es necesita la mentalitat d’un escriptor per trobar un dia si i l’altre també ideas en el cervell i desarrollar.los en el paper, pero no se qu’em passa que n’obstant la bona voluntad en fer-ho vaig perdent las pocas cualitats que avants tenia, si es que en realitat en tenia alguna i en aqueix cas direm que soch lo mateix que un escritor fracassat. A voltas voldria escriuret algun concepte pero las paraules justas no acudeixen a la meva memoria i veig com va en orris tot aquell castell mental que m’havia proposat escriure. Voldria tenir la concepció de ideas grans; haver llegit i profunditzat en filosofia i poguer anar explanant cada dia un concepte que a mi em procurés el verdader plaer d’escriure i a tu el de llegirme. Voldria tenir el sentit de la crítica per poguer fer una exposició de un paragraf llegit en un llibre i comentar-lo treient-ne tota la substancia literaria pero per a tot això em falten cualitats, per això, jo que no ho tinc, voldria que ho tinguessin els nostres fills , voldria veure en ells las cualitats que desitjaba per a mi pero que la meva mentalitat no ha permés que jo les fruis. Pero aixó doncs estic content de que el nostre Jantoni tingui cualitat per arrivar on no he pogut jo arrivar, encara que no em faig pas massa il·lusions de que arrivi on jo voldria que arrivés, per qué, será fatalitat, será ironia del destí o castig de Deu, de que cada il·lusió meva o cada esperança basada amb fets reals tingui que veure’s volcada sense pietat i succeir precisament lo contrari de lo que jo voldria o m’havia imaginat? Havia fet jo grans elogis, havia ponderat, tota l’esperança amb l’intel·ligencia d’en Jantoni, posem aqueix exemple com a mes patent, i m’havia format gran il·lusió de lo que podria esser en materia d’estudis i quan mes aferrat estava a aqueixas esperaças veig tant amb disgust com amb desengany que aquella fe en la seva intel·ligencia s’esmicola i fracasa en lo que tant habiem ponderat amb las matemátiques. Em consolo, d’aqueix fracas pensant que de moment sembla que despunta amb las lletras pero no vull fiar-me’n pas massa per que tinc segur que si em fes il·lusions sobre això molt aviat en veuria el desengany, per aixó que en moments de lluiment del cervell imagino per ells un pervindre que jo voldria que fos realitat molt aviat acut a mi aqueix diríem-ne burla del desti i penso perque imaginar tanta elevació perque fer-te tants castellsal aire, si a la fi basta que ho desitjo perque això no sigui mai! Y qui diu, en lo que aixó fa referencia, diu amb moltes altres cosas, que se m’acudeixen i que jo gaudiria en tenir-las o en que succeissin i cap d’elles ocurreixen ni ocurrirán, será per bé será per mal! De moment ja es per mal per que contrarien els propis desitjos, i quan hom desitja quelcom es perque creu que amb allo ha d’anar bé. Com pots veure la soletat i aqueix aïllament del mon en que estem, engreixen bastan els pensaments, al no tenir amb que esplaïar-se, al tenir la felicitat tant lluny i pensar amb ella al travers de la distancia fa que pensis amb pessimisme, de moltes coses. Pero en fi no ens amarguem més el dia. Parlem per acabar, del temps. Ja anem cap als 7o de latitud nord el vent del NE els alissis que els va descobrir Colón, que aqueixos dias passats ens empenyien amb bastanta força, aixecant una marejada respectable pero que no arrivaba a esser mar grossa ha minvat bastant i aixó fa que el calor es noti extraordinariament. Ja avui m’he tret la flassada del llit y las portas estan obertas de bat a a bat lo mateix que totas las finestras del pont i cuarto derrota avui també hem posat els toldos per preservar- nos del sol. Anem ja 1 hora 43 minuts atrassats amb respecte de l’hora de Barcelona. La lluna ja sorti ahir prop de les nou i mitja de la nit aixó fa que a la meva guardia ja passi part d’ella a las foscas. Per fi a la una de la tarde, hem vist un barco español que també va al mateix rumbo nostre, com no podia menys que succeir ens ha passat devant. Creiem que es tracta del “Tom” que també estaba esperant per carregar a Avilés, quan nosaltres sortirem d’aquell port. Ell estigué mes dias allí, després ha anat a Melilla y ara ja ens ha passat devant. Penso amb tu.

29 febrer

No pensaba pas escriure ni un mot avui, pero en donc conte que som al final del mes i vull despedir.me d’ell. dir-li adeu en aqueix mes que tanta significancia te per a mi, en un dels seus dias vaig venir a la vida i just es que em recordi d’ell. i li tributi l’expressió del meu agraiment, i lo menys que pot fer un home agrait es despedir-se d’ell. Dos mesos hi han que per a mi mi marquen una fita el febrer que em porta al mon i el maig que es l’iniciador o podriem dir també que en ell vejerem la primera llum de la felicitat de una nova vida, aquella vida que tenia d’empendre junt amb tu que veje l’iniciació precisament en aquell mes de les flors per bé que en el meu pensament s’anaba gestant feia temps ¡qui sap los anys ja! pero el neixement vingué en aquell dia de l’Ascensió en un dia de maig i la plenitud o majoria d’edat aquell primer d’octubre també de memorable recordança, per aixó vull dir-li adeu.

1er de Març

Vaig fer ahir punt, quan semblava que m’anaba inspirant per escriure molt llarg, pero el temps era escaç i encara ademés d’això estigué el primer oficial a donar- me conversa i el feu encara més curt i es que com ja et digui en altre lloch, l’hora que he escullit per escriure es aqueixa de sis a vuit de la tarde, pero ahir precisament en aqueixa hora. era la mes critica per quan després de tants dias de navegar entre mar i cel teniem que veure unas rocas nomenadas Penedo ó San Paul Rock situadas en mitj del Atlantic en els 0o 55 ́00 ́ ́Nord i que s’aixecan solament vint metres sobre el nivell del mar teniem de trobarnos amb ellas a las 4 1/2 horas de la tarde pero segurament desviats que forem per la gran corrent equatorial que per aqueixos indrets actua amb força no poguerem veure aqueixas rocas i era precis agotar tot el temps necesari a fi de que al fer-se fosc tinguessim la plena seguretat de que no es veien per quedar ja amb tranquilitat de que un cop fet de nit no tindriem que temer cap mala troballa amb ellas i aixis estigui dons hasta quarts de set que ja era negre nit. Ademés dels motius tecnics, em sapigué greu no poguer-las veure perque tinc entés que ens perdrem l’espectacle de una cantitad inmimerable d’aucells que tenen el seu refugi en ellas, que son completament blancas de excrements de les aus, que quan passa un vaixell fugen en bandadas. A la una y mitja de la nit em crusat l’ecuador per el meridiano de 30 graus. Com ja podrás comprendre no hi ha cap ratlla ni blanca ni roja qu’el marqui per més que en els vaixells de pasatje quan tal aconteixement succeeix de passar de un hemisferi a l’altre dona motiu a que se celebrin a bord grans festes, banquets, balls et. etc. com recordo que ho celebrarem en el Infanta Isabel quan vaig retornar de Buenos Aires, després del meu viatje d’agregat amb la Joaquim Pujol. Doncs nosaltres per no ser menys, a las dotze de la nit en el cambi de la meva guardia o siga a l’hora que ja faig entrega al 1er oficial junt amb ell i el telegrafista que en aqueixas horas encara ronda per aqui ens prenguerem un got de vi seco añejo que comprarem a Málaga i després jo m’en aní a dormir i dormint he passat doncs l’ecuador: estaba cansat de cuatre horas de donar voltas per el pont, per més que la nit era esplendida, clarissima pero sense lluna puig aqueixa surti per l’horitzó a les dotze en punt: el firmament estaba sembrat d’estels que tenien un brillo com pocas vegades he vist era magnific espectacle perque ademés, no entelaba el cel ni un sol nuvol per sola la constel·lació d’Aldebaran hi habia una nebulosa que mirant-la amb els prismatics apreciabas amb tota claredat les vuit o deu estrellas que semblaven diamants montats a l’aire i mentres amb passaba las horas contemplant aqueix cel tan hermos.en aqueixa nit calurosa, ecuatorial, refrescada un xich només per la monzón del S.E em feia l’efecte en el meu pensament que venia per la carretera de Premiá o de Cabrils amb tu i la nina i li anaba mostrant a la xamosa Ma Carme la situació i el nom dels estels, veus li deia aquell que brilla tant i que cambia de colors es Sirius, allá Aldebarán, més amunt Prociyon, Castor y Polux. Rigel, Antares, Capella, Betelgeuse i una que no li podria haver ensenyat, la Creu del Sur, que aparegué ahir, en el firmament, quan ja la Polar no es veu. Doncs si, ja naveguem per l’Atlantic Sur, demá al matí trobarem las illas avançadas, de la costa americana, Fernando Noronha, el temps es molt calurós i de tant en tant descarrega algun chubasco d’aigua per refrescar l’atmosfera, pero passa aviat i torna el calor de 29o. El vent es del sureste i la marejada sense gaire importancia. Avui hem pescat una tonyina. Voldria tenir.te al meu costat , s’em fa llarg el viatje pensant que haig de trigar tants dias en poguer abraçar-te i penso intensament amb tu!

2 de Març

Ja som a las costas del Brasil, a les vuit d’aqueix matí estabem a la vista de las illas de Fernando Noranha, que son las avançadas de las costas americanas, enellas hi feu l’aterrissatje l’aviador Franco quan el celebre viatje del “Plus Ultra” i per cert que tenen millor dit una d’aqueixas illas, la principal quelcom ben remarcable, qu’es s’anomena la piramide que no es ni menys ni mes que com et dire jo! es com si fos un monument, un obelisc, pero natural i que te casi dos cents metres d’altura i fixet lo trascendental d’ell veure’l aixecar se aqueixa columna de pedra al bell mitj d’una illa llarga i plana que no te cap altura notable mes que aqueixa. Doncs ara ja naveguem per aiguas americanas, un xich allunyats de la costa i avui estic content millor diriem satisfet perque després de tants dies de navegar entre mar i cel igual solament per observacions astronomicas he vist que la derrota ha sigut ben portada i que s’ha efectuat el reconeixement de la costa a la distancia y punt que jo havia fixat o sigui que no estic acostumat en aqueixos viatjes d’altura tenia una mena de dupte que no sortis un poch fracassat, pero gracias a Deu fins ara tot ha anat be. Els dias per aqueixos andurrials son calurosissims, menys mal que la monzón del S.E. els fa un bon xich agradables puig sense ella seria intolerable. Aqueixa nit passada fou una nit de fosca, pero una fosca que casi qui no la coneix no pot imaginar.se.la negra com gola de llop, que te no se si encisos de belleza tràgica o de por puig degut a la gran fosforescencia del aigua del mar, veus en mij de la negror de la nit, a la superficie del mon llumenetas que s’encenen i s’apaguen que semblan focs fatuos o animetas que vagin errant per la soletat del mar, pero llums vigorosas, aqui una, alla d’altres i per l’espai cosas blancas, que crusant volant, son aucells que passant, llançant crits tot aixó vist entre tanta negror causa impresió de cosas que no son d’aqueix mon.

4 Març

Vaig passar el dia d’ahir sense fer cap anotació en aqueixa mena de diari que desde la sortida millor diria des de que fem aqueix viatje vinc anotant algunas impresions será perque ahir tenia pocas cosas que fixar aqui puig comprendrás que quan es porten ja tants dias allunyat del mon i sense cap contacte amb ell forçosament han d’anar minvant aqueixas impressions, podrás dir-me que precisament quan es viu en aqueix isolament es com més pot reconcentrar-se el pensament amb si mateix i quan poden neixer aqueixas impressions intimas que tan be podrien escriures aquí, aixó ocorreix quan no es porta un estat tan gran d’abatiment i de mandra com la que m’invaeix a mi en aqueixos moments producte segurament, de l’intensitat de calor bochornos qu’esta fent que anula tots els sentits i entre ells la facultat de pensar. No es estrany doncs, que n’obstant la meva voluntat quedin en desitjos l’afany que tinc de complauret, pero com Deu vulga que puguis llegir aqueixas notas ja veuras qu’ella encara que no siguin massa eloqüens estan inspiradas amb l’amor que et tinc que ve voldria imprimir, aqui tots aqueixos pensaments dedicats en a tu que l’amor em sugereix, pero alguns son massa intims per exposarlos en lletra sobre un paper que pot caure en más profanas o personas curiosas i altres massa elevats per poguerlos escriure sense un verdades lluiment del cervell que et dongui mitjans per escriure-l’s bonics i amb claretat pero com et dic tots ells uns i altres tenen el mateix fi, l’estimació a tu entre cel i mar, com aqueixa grandesa majestuosa de la naturaleza i el sento que em falta del meu costat, quan et voldria tenir-te molt junt a mi per abrasarte, per besar-te i per dir-te tota l’ansia d’un cor assadegat d’amor per tú.

5 Març
Seguim navegant costas del Brasil cap al sur pero a tanta distancia d’ellas que noes veuen segueix apretant la calor que el termometre marca 29o 5 a la sombra pero avui el temps ha refrescat més que ahir, sense dubte a causa de la brisa; la monzon del SE que s’en diu en termes metereologics, que ha refrescat més i estar el cel encapotat de cumulus que en aqueixas horas tenen traças de portar-nos pluja, la mar está una mica moguda pero per arano lo suficient per fer maldar el vaixell, aixó vol dir que aqueix va segur sense moure’s ni poc ni molt, que si no fos per la trepitació de la máquina no semblaria que naveguem-com pots veure l’hemisferi sur séstá portant ta be com ho feu el del nord. anem ara cami per buscar els illots del Abrolhos que si mal no recordo en temps llunya fou on s’hi perdé el Princep d’Asturias aquell transatlantic de Pinillos, company que allavores era del que jo avui, i que tantas victimas va causar, recordant’ho he donat la derrota a passar.ne una mica lluny que pot ser si no hi ha cap contrarietat en el rumbo ni tant sols els veurem i a força ja de navegar entre mar i cel sense veure la costa ni poc ni molt, llevat de la de Fernando Noranha-quan tinguem de recalar a cap Santo Tomé, o cap Frio o el de Polonio que son els més próxims al rio de la Plata ja no ens recordarem de navegar en les proximitats d’ella. Com que estem bastant malament de planos d’aqueixas costas, tan malament que no en tenim cap, llevat d’un de general de l’Atlantic sur que buscar un dato interessant en ell, es com buscar una agulla en un paller. He tret del armari en que els guardo un dels qui em deixá l’oncle Flor; precisament per mirar com estan les proximitats del Albrolhos i me recreat contemplant unas derrotas del barco de vela que son res menys que del juliol del any 1862. Figurat tu si n’han passat d’anys d’allavores ença i em figuro jo també que no se si son fetas exactament per l’oncle o per qui puig que figuren inscrites amb anglés, que el que usá allavores aquell plano segurament que també estaria tan aburrit com jo ara que també segurament tindria alla a l’Anglaterra o a la nostre costa de Llevant, uns amors que l’esperarien també amb ansia, estant al aguait del horitzó per si veia venir las velas blancas de llunyanas terras que portaban aires nous i novas impressions d’aqueixos paisos desconeguts que a la nostre gent dels pobles els semblava que els parlessin de paisos de meravella quan els deian cosas del Brasil o de l’Argentina que sempre aqueixos noms han despertat interes d’aventura i de llegenda i debian dir las noias, d’aquell temps: el meu promés, que ve del Brasil, de pilot, a la Guayaquil, pilot, capitá d’aquells vaixells d’época heroica i gran de la nostre Barcelona quan allá en els molls de la Riba, descarregaben els valiosos carregaments de café o especies, capitans de l’antiga época que tenien de nautics i d’homes de negoci, que vestian chaqué i sombrero de chistera, capitans amb patillas que avui encara en algun saló d’alguna casa senyorial del senyoriu maritim de Blanes, de Masnou o Vilassar, es veuen la fotografia amb gran marc daurat. Homes estoics, homes de gran genit que portaren la riquessa amunt i avalls de aqueixos grans oceans i que ja han passat a la posteritat i al oblid, qui sap si solament de las sevas gestas anonimas, ignoradas, s’en sap quelcom per el cuadros que en calitat d’exvots hi haurá a la Marer de Deu de la Cisa. Avui jo al recordar-los em plau venerar la memoria d’ells. Ja es comencen a veure vaixells,ja no anem tan sols per el mon, ara fa poc ha passat un vaixell greg i un petroler que van cap al nord quan hi tornarem nosaltres cap al Nord? Quin port será el del nostre destí? Penso amb tu, t’estimo i tinc ganes d’abraçar-te, quan será el dia feliç?

7 de Març

Anem navegant a una distancia de 60 millas al menys de la costa del Brasil. ahir passarem sense veurel’s els illot d’Abrolhos. ara naveguem en busca del cap de Santo Tomé, amb vents fluixos i variables i una temperatura calurosa el termometre marca 32o durant el dia i 28o o 29o durant la nit qui en aqueix camarot en mij de la corrent d’aire produida per l’obertura de totas las portas s’hi está bé pero em figuro la calor que deuen passar a la máquina amb 47o de temperatura es casi comparable en aquella intolerable de Sevilla al istiu, que recordo que a voltes arrivabem als 50o aixó fa que tinguis continuament set i al beure aigua no es gaire convenient, si es tractes d’aigua, d’un d’aquells manantials fresquíssims de Vallromanas menus mal, pero aqueixas estancada dins de diposits de ferro i calenta ademés fa que sigui dificil de digerir menys mal que gracias a una botella de cognac Gonzalez Byas, que et permet barrejar.ne unas gotas amb l’aigua fa que sigui més tolerable. D’aqueixa feta em sembla que em tornaré “borrachin”. Els dias van passant rapidament i em meravello de la conformitat en que accepten el pas rapid dels dias al extrem que desitjem, que aixis sigui, i es que quan no es té la felicitat, i aqueixa es lluny, que s’ha de trobar precisament després d’haver passat molt de temps, desitjem amb impaciencia el qui d’aqueix temps per poguer trobar els dias pochs i molts de felicitat que ens esperen el transcurs d’ells aixó es allí, dels inconvenients, de la nostre professió, que no tenen els que gaudeixen la sort de trobarse continuament en mig de la dona amada en la llar, que tenen sempre la felicitat a la seva ma, pero per aqueixos en la inmensa majoria dels casos no saben aprofitar-la i van a buscar fora d’ella: lo que nosaltres en mij d’aqueixa distancia i dins aqueixa gran soletat anyorem.Per fi avui hem vist bé la terra ferma de la costa del Brasil, no tan aprop com jo haguera volgut passar-hi per qué las corrents qu’es veu que per aqui treballen molt, ens desviaren unas cuantas millas de la derrota, pero aixó no fa que hagim pogut veure la costa de cap Frio punta que marca un extrem del golf de Santa Caterina, prop del port de Rio de Janeiro y Santos, els que per la distancia qu’estan de la nostra ruta no es veuen. El vent es fresc del NE hi ha minvat un bon xich aquella calor xafogosa de dias passats. la mar esta una mica encrespada i l’atmosfera es humida que a les paarts del vaixell un ni ha tocat el sol durant la tarde está mullada per l’humitat.

He començat a llegir la novel.la “Laura a la ciutat dels Sants” i avui com la primera volta que vaig llegir la em plau i em cautiva la manera mestra que estan tractats els personatjes que sembla com si l’autor en fes una disecció d’aquells pobres caracters de las personas de pagés de la nostra pagesia d’esperits mesquins que poch s’avenen a l’esperitualitat ben entesa, caracter d’una gent d’aquell poble ple d’egoismes que no enten de esplendidesas ni de res que no sigui el seu egoisme que els corseca l’anima. Al llegir la descripció d’aquell poble m’herecordat d’aquell Comarqumal que junt amb tu he recorregut dugues vegadas i al llegir quan els nuvis van caminan per els seus carrers agafats del braç baig la mirada de la gent de les tendes, m’ha vingut a la memoria que també tots junts agafats del braç em recorregut aquells lloch descrits passejant vers la catedral o vers la contemplació dels indrets mes notables mentres esperabem la darrera vegada l’autobús que debia portar-nos a Olot. Ja veus com tot em recorda en a tú i m’entren desitjos de trobar-nos novament en cami d’una d’aqueixas excursions de tan grata memoria. Avui sembla que estem a la costa de Portugal, fa un dia gris i el vent bufa fort del NE, o sigui en popa cosa que imprimeix força camí al vaixell, estem atravessant el golf de Santa Caterina.

10 Març

Ja comprendrás, al haver llegit las ratlles escrites ahir que siguent tant curtes es senyal evident que tenia pocas ganas d’escriure i que també las impressions del dia eran tan escassas que no avivaven pas las pocas ganas que tenia de fer-ho. ja que ocorreix sovint que encara que tinguis mandra de moure l’estilografica si tens en el cervell ideas que poguer transmetre al paper s’enxiriveix el bras i la pluma i arrives a escriure quelcom d’interessant dintre dels nostres mitjans i intel·ligència que no pot esser pas igual que lo qu’escriu en Roig i Raventós o qualsevol dels grans novel·listas nostres. Avui pot esser em trobo amb las mateixas circumstancias, del dia passat, però això de que transcorreixi un altre jorn de la mateixa manera qu’el d’ahir semblaria qu’hom es desdiu de lo promés o digui d’anotar diariamente les impressions d’aqueix viatje, ademés es diumenge, son aprop de las tres de la tarde i aqueixas horas que falten per anar en busca del condumini diari em sembla que si las aprofito de cara en aqueix diari passaran millor i qui sap si em recordaran altres tardes d’altres diumenges passats a port que las empleaba en el nostre epistolari corresponen.

En aqueixa tarda d’avui, que ja el temps s’ens ha girat d’esquena i comença a tirar per terra las il·lusions d’arribar el proxim dijous a Buenos Aires. El vent, que fins ara des de la sortida del estret, de Gibraltar havia sigut, de popa i ens empenya mar enllá cami cap al sur, ara desde aqueix mati que s’ens ha girat de proa després d’una nit, d’un llampegueix seguit, d’aqueixos llamps de tormenta que sembla que esquinsin tot l’horitzó i que il·luminen tot com si fossin focs artificals, que contraste encara més quan el cel es com era aqueixa nit completament negra. ha plogut abundanment com si els nuvols s’haguessin tornat bojos, tenia el caire d’una tormenta d’aquellas de tardor que indican els estiuejants que poden començar a preparar las maletas per entornar-se’n cap a ciutat a passar l’hivern. a nosaltres ens ha fet ferrar els toldos i tancar las finestras, del pont qu’estaben obertas de bat a bat, durant tot el dia i tota la nit i als que dormen en coberta perque la calor passada els tragué del camarot o del rancho s’en han entornat novament cap a dins a buscar el refugi d’hivern, ara sento el xiular del vent que com una escopetada ha entrat aqueix mati, el vaixell ja no camina com fins ara ho havia fet. el cel es manten encapotat de negres nuvols que de tan en tan s’esquincen i deixen veure el sol dins d’un marc de cel blau que la força del vent al empenyer els nuvols torna a tapar obligan-nos a l’hora de l’observació a fer grans esforços per poguer-lo observar i situar-nos en mitj d’aqueixa mar tan espessa en que tenim la costa a més de cent millas de distancia, es el “pampero” qu’en diuen, es el coco d’aqueixos indrets que Deu no ha volgut deixar-nos passar sense qu’ens el topessim de cara, al menys que la divinitat fassi que no sigui massa molest i ens deixi arribar en pau i tranquilitat al nostre desti. I ja explicat lo referent al temps d’aqueix jorn, qu’encara el termometre marca 26o que podria contar que fos materia exclusiva del esperit qu’es en concret lo que a tu més pot interessar-te! No ho sé, el pensament desvegat en mij d’aqueixa soletat te unas fluctuacions tan grans durant las horas de guardia, d’aqueixa guardia, de vuit a dotze de la nit, qu’es com ja et digui la, que jo faig que s’en va d’un pensament a l’altre sense que el pugui aturar en cap d’ells determinat va com desbocat pero cada hu d’ells gira sobre el mateix concepte o la mateixa deria; vosaltres, ara esta sobre els nostres fills, recordant fets viscuts amb ells o imaginant el pervindre que jo voldria per ells que com pots suposar portant el pensament al colmo de l’idealitat, no es cap pervindre modest ni vulgar si no sobressortim del nivell mitj, aixis doncs no te d’estrany que l’altre dia m’imagines a n’en Pere convertit en un gran metje operador i catedratic de la facultat de medicina obrint-se pas , a Barcelona, amb el seu esforç i la seva intel·ligencia i casan-se amb una noia de l’aristocracia. veia n’en Joan Antoni fet un enginyer i a n’en Josep també metje. Jo bé sé, que son il·lusions fantasticas i forjadas per l’imaginació d’un pare que voldria la gloria i un benestar per els seus fills i que sortissin de la vulgaritat de la vida en que nosaltres hem estat encadenats. Jo bé sé que aixó, que penso son pensaments no diré difícils sino impossibles de que arrivin a veures confirmats, perqué jo bé sé ja que la passió no em treu el coneixement que els nostres fills no son cap portent de sabiduria per arribar tan amunt. Jo bé sé que la realitat será ben bé una altre per qué em dono compte que si quan eren petits semblava que tenien una intel·ligencia més desperta qu’altres infants de la seva edat, a mida que s’han fet grans sigui per manca de voluntat o sigui perque aquella intel·ligencia s’ha anat classificant, dins las mitjanias ara, degut a lo que sigui no despuntan ja gens. lo que fa que hom no pugui mantenir aqueixas il·lusions, que t’explico m’havia forjat. pero com sigui, res em priva de pensar-ho si amb aqueixos pensaments visc feliç unas horas i visc pot dir-se en companyia d’ells mentre hi penso. D’aqui, el pensament, giravolteja hi va a parar a tú, pero al parla-o, al escriure, ara de qui son els meus pensaments, quan en ells l’hi tinc en a tu, es quelcom tan extens i tan divers, que s’emportaria moltes ratlles i que deixaré per una altre ocasió, sapigas n’obstant que l’amor els guia.

11 març

El pampero qu’ahir et deia havia entrat amb la intenció de fernos el viatje més llarg, ha sigut més bon minyó del qu’em creia puig que a primeras horas de la nit d’ahir aná calmant i em permeté passar una bona nit tranquila d’horitzons molt clars i cel completament estrellat. Aqueix mati, lluny a unas cuantas millas es destingia la costa del Brasil l’altre punta del Sur del Golf de Santa Caterina, la costa del cap de Santa Marta la Grande i ara ja anem en cami de cap Palomo que marca l’entrada del Rio de la Plata. Aqueixa tarde he enviat un radi a Ramos comunican-li que penso arrivar a port el dia setze i un altre als consignataris demanant instruccions. On ens enviaran? anirem per fi a Buenos Aires, o be algun altre port del riu sera el que tindrem de visitar? Ja veurem lo que ens reserva la sorpresa, lo que si desitjo que sigui el que sigui el port qu’anem ens despachin aviat i poguer tornar prompte cap a casa. Ademés tinc forças ganas d’arrivar al Plata perquè confio trobar cartas teva que’m parlin de vosaltres puig em sembla que fa un any que no sé res. Cuantas en trobaré? quinas novetats em contarás? seran ellas totas satisfactorias? Vulgui Deu que aixis siguin.

13 Març
Per fi ja hem arrivat a l’estuari del Plata, era aqueixa matinada quan el reflexe del far de cap Polonio que marca diem.ho aixis, l’entrada, s’ha deixat veure vers les cuatre, dins un cel un bon xich negre, com amenaçant pluja, el llampegueix de la llum del far, semblava que feia ganyotas tot bo i dient “aqui estic, aqui estic” després de tans dies, de no veuren cap, puig que desde l’estret no ens fou permesa la visió, feia un bon xich estrany contemplar aqueixos de la costa sud americana al mateix temps que et treien una preocupació ja que en aqueixos llochs de corrents tan varias vas sempre un poch desorientat respecte de la verdadera situació del vaixel aixis doncs aqueix reflexe que vers la cinc ja s’havia convertit amb la visió de la llum ens marcaba la ruta i al mateix temps ens donaba la certesa que no anabem pas desencaminats cap a l’entrada del Rio de la Plata, sino que portaben bon cami a las sis trenta cinc el teniem al travers nostre unas onze millas de distancia i gobernabem ja cap el cap de Santa Maria on hi erem a les nou i trenta dos, la costa es molt baixa i no té pas atractiu en aqueix lloch es veu molta platja i, de tant en tant s’aixeca en el sentit de la seva llargada, alguna costa alterosa com si fossin rocas al bell mitj de la platja per aixó a distancia veus las torras dels fars com si sortissin, de l’aigua, a mida que t’hi acosas ja aprecias que estan bastidas sobre terra ferma. Després del cap Santa Maria el cap de San José Ignacio qie tampoc té res de particular qu’el distingeixi del resta de la costa ja vista. Ara a las dugues , de la tarde o sigui a las vintiuna milla de distancia de San José Ignacio, estem a l’illa de Lobos una petita illa que sembla una ballena a l’esquena de la cual hi te bastit la torre del far qu’es molt alta, aqui la costa ja es més atractiva puig en el fonds o sigui al nord, de l’illa hi ha la terra ferma, que forma una ensenada on s’hi veu una població, de casas amb teulada roja, que s’anomena Maldonado,després va seguin la vista, de la costa, que forma petits monticols, que arriven fins a Montevideo espero que a las nou d’aqueix vespre hi serem al devant. De alli al barco-far nomenat Recalada i després ja veurem on ens portaran hasta esperar el proxim divendres que anirem a Rosario segons las instruccions que per radi he rebut aqueix mati dels consignataris Maura y Coll. Com pots veure Buenos Aires el passarem de llarg, menys mal, que diuen que Rosario es també una bonica i important població. El practic ens ha de venir a trobar per portar-nos cap alli i com qu’el envien els mateixos consignataris jo suposo que li entregaran la correspondencia que hi hagi per vosaltres i aixis quan arrivem a desti que tardarem encara un dia més de viatje ja estarem informats de totas las novetats que las cartas ens portin. Ja suposo que a horas d’ara deus saber que espero arrivar el dia diset puig aixis ho vaig notificar a Ramos per radi fa dos dias i cuan tu preguntis novas mevas ja t’ho deuran dir.

14 Març

Ja torno a escriure sense el soroll de la maquina que per cert en aqueix vaixell no se sent gaire, será per aixó que el seu pas es pas de tortuga perque no s’hi amoina gaire a donar voltas. Ja no tenim llum electrica perque no havent la maquina no hi ha llum, s’ha d’estalviar! aixis es com en época primitiva o en época de guerra tenim qu’il·luminar-nos baij la llum blanquinosa i un bon xich mal olorosa d’un quinqué de petroli no et recordas d’un quinque blanc quan erem petits veiem en els armaris del menjador, d’aquella planta baixa del carrer d’Independencia? on ha anat a parar? Doncs si, al il·luminar.me d’aqueixa forma vol dir que ja som a port, es una manera com qualsevolga altre per donar-se’n compte! Ahir ja et deia que navegabem per el Rio de la Plata, després d’escriure, millor diriem, després de sopar quan el sol era ja a la posta i las aiguas del rio eren il·luminades per una debil claror de llum de quart creixent, estabem devant del barco.far de la punta del banc inglés avants de fer.se fosc, anabem vejen la costa nort que va desde la illa de Flores de Montevideo, costa bonica perque ja no era la costa baixa que et descriguí ahir, sino una costa montañosa molt semblant a la nostre de llevant, a la serra de San Mateu, i dalt d’un dels cims, d’una d’aqueixa montanya s’hi distingeix perfectament una gran creu de pedra que presideix tot el paisatje, després com et dic vingué ja la nit, dos barcos-un holandés ens venia passant més depressa que nosaltres, i un altre de finlandés ja ens havia passat feia poch, a la vista el faro de isla Flores i el del banc inglés a l’esquerra més lluny, a la dreta el del Cerrito, petita montanya de Montevideo, que presentaba un afecte fantastic tota plana i en una llargada molt gran es veien grans lineas rectas de llum blancas i per entre ellas llums rojas, qu’eran las del port que es confonien amb las de la població, era d’un valor apoteosic. Ja seguidament es veje la llum del far del Barco Recalada un destello cada 8 segons, cap a la cual ens dirigirem i a les deu en punt del vespre parabem a poca distancia d’ella i embarcabem el practic, que al travers del canal de boyas tenia que pilotejarnos les 95 millas, que hi faltaven fins la rada de Buenos Aires. Tot el restant de la nit hem navegat entre aqueixas boyas i a les vuit i trenta d’aqueix mati hem fondejat al fondejadero sanitari, a la zona sanitaria del port de Buenos Aires, esperant que vingues el metje de Sanitat, a donar.nos la lliure pláctica.

Buenos Aires es encara a cuaranta Kilometres a penas si es veu, al costat del fondejadero nostre tenim els vapors holandes i filandes, ademés, d’altres, i ens adonem que el filandés porta la bandera a mitja asta en senyal de dol, es que ahir es firma la pau amb Russia i segons ens enterem per la prensa argentina la firma d’aqueixa pau que no es més que una capitulació d’aqueix heroi poble, es per ells motiu de dol i no d’alegria. A la una i mitja de la tarde, després d’haver fet el recorregut, als altres vaixells vé per fi al nostre que som els ultims el remolcador de Sanitat, que ens porta la visita del metje, d’un representant de l’autoritat de marina i d’altres després de revisar tota la documentació i mirar la cara un per un a tota la tripulació ens donen l’entrada i seguidament amb un altre practic ens en anem de la zona sanitaria i fondejem cuatre kilometres més enllá o sigui més a prop de Buenos Aires prop del barco.faro nomenat “Intersección” per esperar fins demá a les vuit del matí que vindrá el practic que ens ha de portar a Rosario i aqui estem aislats, vejen-se molt lluny a treinta i pico de kilometres la costa baixa amb la població de Buenos Aires que si es distingueix no s’en pot pas apreciar.ne gaires detalls, i ara que ja es fosc en aqueixas horas set del vespre es veu també lluny l’ul·luminació d’una població que em sembla que s’en diu Carolinas, aiguas terbolas com totas las dels rius, llums vermellas de boyas, llums de barcos fondejats, soroll del vent que ara després d’un dia de calma s’ha posat a bufar de valent, temps calurós de darrerias d’istiu. Com pots veure el riu en aqueixos paratjes sembla un mar tal es l’amplitud que te que no es veuen las dugues costas, no es com el Guadalquivir que tu coneixes. Per fi hem llegit diaris. Aqueixos diaris que semblen missals, la Prensa y la Nación, que ens han informat de noticias que temps ja ignorabem, la pau ruso.finesa el viatje de Ribentropp a Roma i al Vaticá, la malatia greu del cardenal Gumá, l’embarrancada en el rio prop de Rosario del vaixell espanyol Hercules, que carregat de blat es considera perdut, las eleccions de l’Argentina, el debut en el teatre Argentino, de la compañia espanyola Barrón Isabelita i Galanche, etc.etc.

Avui, com altres dias passats, penso intensament, amb tú, he mirat varias vegadas aquell album de Sevilla i em recreo contemplan-te sobre tot en aquellas fotografias fetas a Tarragona quan hi vingueres amb en Pere i Josep Ma. T’hi veig elegant, guapa i em ve a la memoria que quan et vingui a rebre a l’estació em causares aquell dia tanta forta impressió de goig i de desitj que si jamai m’hagués enamorat, de tu, aquell dia m’hagueras enamorat de debó i es que crec que aquell dia sofrires la metamorfosis d’una bellesa resplandent, com moltes vegades he notat en tu i es que com vols saps vestir bé i lluir amb aqueixa elegancia severa, que tan admirable et fa i qués com jo vull o com m’agrada, que siguis, pero, que tu algunas voltas oblidas. Avui et tinc constanment en el pensament i penso amb tantas cosas, que em fan feliç i que et diria a cau d’orella si et tingués al costat! Que aqueixas lineas quan les llegeixis si Deu ho vol, et transmetin totas las mevas ansias d’amor, que pertorban avui els meus sentits. va et compensació un ardent petó i una forta abraçada, no la sents? quan estreta es i quan dolç es el nostre bes, que de pensament t’entrego?

15 Març

A las nou i mitja, del mati ha vingut ja perfi el pràctic que tenia que venir a les vuit, es veu que la puntualitat tampoc es norma d’aquest pais, al fi i al cap llatí. hem virat l’ancora i deixat el fondejadero de Intersección, dirigin-nos cap al canal de boyas de Martin Garcia, a las onze passabem devant pero a distancia del poble de Colonia qu’es el que ahir a la nit es veia l’il·luminació i entrabem al canal mencionat, lluny, molt lluny, per entre la bruma del mati es veia algun alt edifici de la ciutat de Buenos Aires, aixis es que en realitat pot dir-se que aqueixa població no l’hem pas vista de una manera com cal. El rio molt ample, encara que es distingeixen bé las dugues riberas i anem navegant per el canal de boyas, en ple rio de la Plata, darrera noste ve un vaixell anglés que ens va aconseguin. Per fi a las cuatre de la tarde estem aprop de l’illa de Martin Garcia que te un semafor indicant la profunditat del rio i es el final del Plata i entrem ja en el rio Paraná, més estret em fa l’efecte, del Guadalquivir pasa un ferry-boat carregat amb vagons de tren, alguna qu’altre gasolinera i ja anem navegant a pochs mestres, de la costa tan aviat la de la dreta com la de l’esquerra, el paisatje ja va adquirin un aspecta mes agradable, mes distret, boscos d’arbres espesos, pero no es veu ni una montanya tot i la extensió que abarca la vista fins al lluny de l’horitzó es una inmensa planuria, que te en primer terme aqueixos boscos d’arbres que segons diu el practic cada vuit mesos tallen per fer.ne fusta d’embalatje. ara desde aqui l’escriptori en que estic escrivint, amb la porta del camarot oberta, giro, de tant en tant el cap i veig el bosc a poca distancia, ara mateix veig que passem per devant d’una casa, de fusta amb taulada roja i un embarcadero al peu de la caseta: el sol ja va cap a la posta i si Deu vol aqueixa nit seguirem navegant mitjançant una gratificació al practic que s’ha ve a fer.ho baij aqueixa condició ja que segons em diu no té obligació de treballar mes que les hores del dia o siguin dotze horas i en aqueix cas estariem mes de dos dias per anar a Rosario i vols que t’ho digui ja estic cansat d’un viatje tan llarg, desitjo estar entre el mon dels vius, veure gent, veure cases, veure moviment, emfrentar-me amb lo desconegut, qu’ens reserva el final del viatje. Com que al no anar a Buenos Aires no podré complir l’encarrec qu’em dongueres de la Sra. Amat com tampoc d’altres qu’en tenia del despatx per el sogre d’en Ricardo Ramos he redactat un borrador per escriurels’hi desde Rosari complimentant l’encarrec per carta.

15,16 (Abril)
Quant dias fa ja que he deixat d’escriure en aqueix memorial era poch avants d’arrivar a Rosari d’ença d’allavores han passat els dias volant i ja tornem cami d’Espanya- no dic de casa perque no sé encara si hi vindrem, d’ença d’allavores han passat també moltas impressions producte moltes d’ellas de novas amistats que he fet a Buenos Aires i a Rosari casi totas t’hen he donat noticias per cartas, que desde Rosari t’he enviat i que ja en aqueixas horas deus haver.te’n assabentat si l’avio que las portaba no ha fet fallida. De totes maneras la que més pot interessar-te no deus haver-la rebut encara puig per una d’aquellas cosas inexplicable vaig enviar-la per el “Ciutat de Sevilla” en lloch de fer-ho per avió y aqueix vaixell segurament que fins el dia 18 no deura arrivar a Barcelona aixis suposo que la darrera carta que t’escrigui de Rosari ja la deus haver tingut i ella et donaria alguna nova adelantada de la carta que raberas dintre pochs dias. Las cartas per nosaltres, que las guardem totas, ja son com la historia de la nostra vida puig que en ellas s’hi reflecteix tot el procés, dels dies que hem viscut per aixó no crec que sigui necessri repetir aqui lo que en ellas t’he contat de la meva estada a l’Argentina peró de totas maneras tornaré a fer.ho per si alguna d’aquellas cartas s’ha extraviat sense arrivar a ton poder.

Et mentiria si et digues que el viatje no m’ha agradat sento no més els numerosos dias qu’hem trigat a fer-lo que n’hi ha per aborrir.se y hasta tornar-se neurastenic pero un cop instal-lat a l’Argentina he tingut un seguit d’agradables sensacions i emocions com jamai en cap dels meus viatjes ni a l’estranger ni en ports espanyols he experimentat he tingut oportunitat de fer novas amistats que m’han proporcionat el goig de no sentir.me foraster en una terra estranya. Tant a Rosari de Santa Fe com a Buenos Aires on he passat dos dias arrivant’hi la nit del dia de Sant Josep y passant’hi el dijous i divendres Sant, millor dit el dimecres i el dijous sant he trobat bons amics que m’han donat ocasió de passar horas inolvidables i a sentir també que en ocasions com aquella tu no poguessis gaudir.ne els efectes. Ja a Rosari, vaig trobar.hi una familia catalana, ell d’Agramunt, ella de Lleida, els fills argentins, era el provisionista arrivarem un dissabte a la tarde, el diumenge em convidaren a dinar i alli en familia: en una casa que tenia de comestibles i de bar. alla en un menjador de la planta baixa dinarem “una paella” amb el matrimoni cincuenton, la filla vintiset anys i el seu marit amb una nena de tres anys i una altre de tretze filla dels majors, germana, doncs de la de vintiset anys. Avants de dinar aqueixa nena de nom Rosita m’havia fet pujar al pis on en un menjador ben arreglat hi tenia un piano que feia pochs dias l’hi havien comprat perque estudies la carrera de música i va tocarme algunas peças del’escaç repertori que sabia, molt ilusionada. Aqueixa nena, quinze dias després, o sigui el de la sortida d’aquell port, vaig deixar.la greument malata de l’escarlatina. Deu vulgui que s’hagi curat! era o es molt simpatica. Aixis vaig passar el primer diumenge, a Rosari, puig després de dinar vaig anar-m’en cap a bord ja que a les cinc de la tarde teniem maniobra, d’atracar al moll, a un moll prop de la part principal de la població, començava ja a fer-se fosc, quan atracarem, pero el moll era ple de gent que contemplaba la maniobra, aqueixa mateixa gent diumengera tindria després en els dias succesius festius, la mania de venir a visitar el vaixell. El dia de Sant Josep, com ja t’escrigui, vaig anar a Buenos Aires i amb aquella carta ja et feia explicació de com em van tractar. Avui 18 d’abril, fetcha del naixement d’en Joan Anto he pensat molt amb ell que Deu permeti que pugui anar complint anys de la forma que nosaltres voldriem. Com hauria volgut que tu m’haguessis acompanyat en aquella excursió que tan grata memoria ha deixat en mi. Com haguera volgut, que en aquella cambra situada en un quint o sext o septim pis, que mai vaig poguer comprobar.ho pujant amb ascensor.

Dia 21 Abril

Ja fa dias que inento escriure las memorias de la meva anada a Buenos Aires i de tota la meva estada en aquell pais que tan be m’ha tractat y que tan be mi trovaba pero no sé qu’em pasa que cada volta que m’he proposat tractar aquell tema s’apoderaba de mi un ensopiment tan fort que m’era impossible seguir escribint, al extrem de que ja em causaba neguit i hasta si vols que t’ho digui clarament, una mena de basarda que tocaba els llindar d’una supersiticó, ja vaig arrivar a pensar que quelcom molt poderós en el meu esperit influia per que no arrivés a escriuren, res com si aquella a que van destinadas aqueixas memorias no tingues de poguer llegir-las i en bona fe que he tingut por i he passat alguns moments d’angoixa quan aixo venia al meu pensament. Crec que tot aixó no es més que producte d’aqueixa mena de mandra cerebral que tinc apoderada de mi desde la sortida de port qu’em priva l’humor inclus de pensar. I cada dia més, al veure que el viatje es fa tan llarg i al veure que faltan encara tants dias per arrivar, després l’incertitut del port de desti, el dupte, qui hom té de que sigui el de Barcelona. La cantitat tan gran d’inconvenients que preveix si anessim destinat a altre port. primer per la dificultat, d’estar lluny de vosaltres, lluny de tu, després perquè no sabria com fer’m’ho amb tota la cantitat d’encarregs que porto i després per que pot esser perderia l’oportunitat d’entrar novament a la Cros, puig la nova que em dongueres en la teva darrera lletra que vaig rebre del salvament del Sac 7 i de lo qu’em dius que será per mi em fa tenir confiança.per més que no vegi prou clarament aqueixa nova que em donas sino que la llegeixo de una manera confusa, dius: la senyora Morris m’ha dit una cosa que jo ja sabia que habien salvat el 7 i que segons diuen será per a tu” qui son que ho diuen, es la dita senyora que va manifestar-te-ho o es vox populi aixó es lo que voldria saber exactament i lo que fa que aqueix viatje em resulta massa llarg,perque filleta meva, això es el desideratum sembla que anem a buscar la mort a pas de tortuga. tots els barcos ens passan devant. Jo crec que en aqueix pas tardarem al menys 40 dias de viatje y menys mal que hi ha un temps magnific, solament amb molta calor. aqueixa matinada em crusat l’Ecuador, falten encara dotze dias per arrivar a Canarias i ja en portem 21 dias de viatje.

Molt m’ha agradat venir a l’Argentina i molt em plauria fer seguidament aqueixa navegació pero en un vaixell que fos com cal, no en una matraca com aqueixa faltat de tota comoditat y de camas per fer cami. Considero que es una navegació ideal quan es fa en vaixells que son conformes.

Avui ja deus haver anat a veure a la xicalla a Mataró i deurás felicitar a n’en JAntoni per haver complert 14 anys. al menys que haji entrat en l’edat de la reflexió i que s’apliqui en el estudi. Y en Josep segueix tan entenimentat i tan aplicat?

22 Abril

Ja hem passat las rocas que emergeixen en mij del atlantic nord casi tocant l’ecuador en llochs d’una profunditat de mes de mil metres. Portem dos dias de temps caluros i plujos, el cel encapotat, que de tant en tant deixa caure forts chubascos d’aigua, amb espesa cortina, que sembla com si tornessim al diluvi universal, aprofitem per recollir l’aigua que ens serveix per rentar-nos la cara ja que la que tenim als diposits surt bruta i salabrosa que dona poch gust rentar-s’hi. Vent es al nord un xich fort, lo que fa que ajudat de la corrent en contra el barco no vagi gaire lleuger, que no li faltaba més qu’aixó per fer més llarg el viatje, d’aqueixa cacatua de ferro. Las guardias es fan també interminables especialment la de la nit, que faig de vuit a dorze que ja em pesa fer-la i marepentejo d’haber sigut tan esplendit o tan generós de comprometre’m a fer.la: pero tot sigui per Deu i per la bona amistat i camaraderia. Menys mal que quan no plou i el cel se serena fan unas nits esplendidas , de claror de lluna que convidan al somni i a la meditació, somnis formosos que l’amor et portan i que et condueixen en alas de la fantasia. Recorts que desperten recorts llunyans o de poch temps o be rememoració de uns dias que com aquell que diu acaben de passar. Recort de las bonas amistats d’un dia en aquell Buenos Aires, cosmopolita e interesant. Records d’aquell trajecte de tren desde la sortida de la estació dels F.F. del Sur cap a Monte Grande, l’arrivada a mitja tarde en aquell poble quiet en aquella hora en que no es veia un anima viventa per el carrer la meva primera visita a casa dels Srs Amat en que no vaig trobar més que la criada, l’anada a la fabrica on tan bon acolliment vaig tenir per part a aquell senyor, la tornada del dia siguent, convidat a dinar, quan vaig coneixer aquella noia tan guapa y tan seria que vingui a fer-me els primers honors, després a la senyora tan distingida, tan sensilla i tan amable, el prototipo de la mestressa de casa, de una llard cristiana, després els fills, que tan varem simpatitzar i que el conjunt em feu l’efecte de una gran compenetració entre pares i fills. amb un respecte sa i simpatic. Pero la que més va diguem.ne impressionar per la seva bellesa i la seva bondat que se li reflexaba en tota la seva persona era de de la noia, Maria Dolors, i al pensar a voltas en ella he pensatque fos com aqueixa noia la que jo voldria per el nostre fill Pere, com arrivi l’hora de buscar companya i hasta he pensat per que no podria esser la mateixa.. Em penso que el jove que la enamori ha d’esser feliç.
Buenos Aires, magnífica població que n’obstant haver-la vist com aquell qui diu, depressa i malament ha de guardar sempre en el meu recort un lloch predilecte, llastima que tu no haguessis pogut també fruirne aquellas delicias, que segurament si tu hi haguessis sigut hi hauriem passat mes dias per copssar.ne tota la seva bellesa y majestat. Cuan vaig deixar.la quan alla en el hotel Castelar vay passar.hi los darrers moments amb els germans Amat, que vingueren acompanyar- me i els parents de la Mercé Capdevila, que també vingueren semblava que deixaba quelcom a qui em lligaba gran efecte i cuan el tren s’emportaba cap a Rosari, sentia l’emoció d’una despedida de quelcom q d’algú que segurament jamai tornaré a veure. Aixís es la vida, a lo millor si fracasa el meu reingrés a Cros dintre poch tornaré per aqueixas terras.

24 Abril

Va passar el dia d’ahir sense que posés cuatre paraules en aqueixas memorias mevas i es que vig perdent aquella pocas facultats que tenia avants per escriure. S’em fa quelcom pesat i quan procuro intentar.lo s’podera de mi aqueixa mandra cerebral de que ja t’he parlat en altres ocasions, figurat tu si será de categoria que no la pot pas vencer la gran voluntat que el teu recort m’imposa per escriuret, sabent que al complir aqueixa tasca proporciono un goig al meu esperit que se sent joiós de poguer complaure un desitj de la dona aimada pero pot més aqueixa nyonya que la voluntat i aixó em desespera, jo voldria haver pogut omplir forças planas perqué quan, després vingui el moment del meu repos al costat teu, poguer els dos junts llegir aqueixas notas y jo anar comentant-las i amplian-las que fossin ellas un motiu més de ver amor-que fossin las que en acostessin més al costat un de l’altre amb las caras molt juntas i que aixis com les contes d’un rosari, anessin desgranant-se las horas que fossin aquellas horas aixis passadas la compensassió, d’aqueixas llargas horas de soletat passadas, aqui en aqueixa closca de nou entre el mar i el cel que a força de veure’ls, a força de veure aqueixas horas i horas en aqueix ambient trist i lluny de tota relació humana acaba per deprimir-te l’esperit i fas l’efecte que estás en un presidi, que camina pausadament en busca de la llibertat i de l’amor que has de trobar fora d’ell. Mentres tant, cada hora que passa, es un nou recort que somou els fonaments de la memoria, cada hora que passa o es la creació de una nova fantasia que balla en el cervell o es la depressió de l’anim que et produeix el neguit, tristesa. Cada dia que passa en aqueixa soletat es aixó: una lluita constant de l’esperit, que viu aqueixas fluctuacions d’optimisme delirant o de depressió que per si solas bastan per fer tornar neurastenic al home més sencer. Cuantas i cuantas tonterias passan com visió apoteosica o simplement cinematografica per el cervell; incongruentes, incompletas, absurdas. Menys mal, que en el fonds, algunas et fan feliç perque las vius mentres las pensas i t’allunyen, del fantasma de l’anyorament i de l’aborriment. Sobre tot quan te tinc molt al costat meu ben abraçada. T’estimo i vull tenirte definitivament com et tinc en somnis, felicitat que l’anyoro i que la desitjo, quan sera? Aqueix telegrama.radio que sabem ens espera a Co Verde i que encara no podem rebre será la clau de l’enigma que en volta el nostre destí del viatje. Ens portara la bona nova o per contrari acabará desesperan.nos? T’estimo y penso en tu.

Dia 25 Abril

Avui he tingut una bona tarda ja qu’ella m’ha portat l’aclaració al enigma que per nosaltres era saber el port a que anaba destinat el carregament, ja et digui ahir que l’estacio de radi de l’illa de Sant Vicente de cap Verde tenia un missatje per nosaltres, doncs be aqueix missatje ha sigut el que aqueixa tarda ens ha portat la bona nova que com pots suposar no pot esser d’altre que aquella que ens digui que venim a Barcelona. Barcelona! que bé sona a l’oreilla aqueix nom, sembla que el saboreijas i que está escrit amb sonoritat de música divina Bar-ce-lo-na la meca dels nostres ideals, la meta de la felicitat que pensem trobar hi si cap contratemps no ha vingut en aqueix periode d’ausencia a perturbar la normalitat, ni el ritme que nosaltres desitjem trobar-hi. Pronunciat aqui, en aqueixa immensitat de l’oceá té sentors de cosa nova i de cosa vella a la vegada-parla al cor i evoca pensaments sublims. es com si fos el cercle magic on i vibren totas las inquietuds, de felicitat i de temor dintre d’ell. Barcelona que sembla com si al pronunciarlo, diguessis una oració una elegia a sa bellesa i a la bellesa que dintre d’ella es respira es viu podriem dir com els patricis romans quan entraben a una cas noble. Barcelona salve! Doncs si, venim a casa pero avants hem d’entrar a Las Palmas, ha carregar fruita o sigui que aixó demorará un parell de dias més l’arrivada pero que hi fá! la questió es, que venim: l’unic que pot passar es que amb aqueix vaixell de tanta velocitat, quan arrivem, els platanos ja sigui més que madurs. Avui em sento feliç- T’estimo, aqueixa felicitat fa que et senti mes aprop meu.

26 Abril

Avui fa un dia gris, sembla qu’hagim entrat de sopte a la tardor en aquella tardor que al sortir de l’Argentina començaba sense grans escarafalls ja que allavores estabem atüits per una forta calor que durant els vintiset dias que portem de viatje no ens ha deixat, ens molesta per las costas del Brasil, y per el golf de Santa Caterina, quan a una distancia de 60 millas de Rio de Janeiro tinguerem que estar parats en tres etapas sucesivas, que totas juntas sumaren prop de trenta horas per causa d’una avaria a la maquina que molt em feu temer que tinguessim que anar en aquell port brasileny, pero afortunadament els maquinistas amb una calor, de mes de 50 graus pogueren reparala, segui en progressió ascendent entre 30 i 32o, a l’ombra i passarem Fernando de Noronha, aqueixa illa en mitj del Atlantic, al final de la costa brasilera, pasarem l’Ecuador y hem arrivat, ara als 15o de latitud nord estem en el immens canal que formen las illas de cabo Verde, amb la costa d’Africa i el vent alissi del NE ha refrescat l’ambient, que ja tenim, de posar-nos l’americana (el saco que diuen els argentins) perque en manga de camisa com anabem fins ara ja se sent un moch de molestia. Anem cami de Las Palmas, som cuatre vaixells espanyols carregats de blat, qu’anem cap al nord: el Tom, el Juan Astigarraga, Bartolo i Serantes tots sortiren de Buenos Aires, del rio de la Plata, després, que nosaltres i tots ja ens han passat al devant. Desde que sabem que venim a Barcelona el viatje encara es fa més llarg sembla que els dias no tenen fi i pensar que anant tot bé encara ens queden quinze dias mes de viatje fins arrivar a la meta del nostres desitjos. Ja veiem la estrella polar fa dos dias que es veu,o sigui que fins els 8o de latitud no s’ha deixat veure, en cambi la constelació de la Creu del Sur segueix vejent-se en aqueix hemisferi N. en aqueixa latitud de 15o y aixis en aqueixa laltitud i en mij de la mar inmensa, anem fets uns trinxeraires, sense afeitar i casi sense rentar-se la cara per que l’aigua surt tant bruta de fang ja qu’es aigua embarcada en el rio de la Plata que sembla xocolata, aqueixos dias passats que plogué molt en las proximitats de l’Ecuador podiem recollir l’aigua que hi havia en els toldos qu’era fresca i cristalina com de manantial i amb ella et podias rentar admirablement com en els barcos de vela! Com anyoro un bon cuarto de bany! i com desitjo arrivar!