De les 40 cartes, 19 son enviades per Carme i 21 per Joan.

En elles hi ha molts belles descripcions geogràfiques i de les ciutats i habitants de les mateixes. Es un viatge molt similar al realitzat uns mesos abans. 

Alacant, 1 de juliol de 1927 .”La mar estava quieta, semblava una mar de dia de festa, com si ella volgués celebrar la festivitat que nosaltres no podrem celebrar, navegabem prop de la costa, els banys de la Barceloneta, apenas ningú s’hi veia, sols uns quants banyistes disfrutant la fresca d’aquellas horas. Poble Nou, Badalona, Montgat, tots aqueixos pobles que vistos de la mar, en un dia clar, són d’una bellesa incomparable, inclús Premià que mai m’havia semblat tan bonic i d’una atracció tan esplendida com aquell dia, que a poca distancia varem passar d’ell, axordan l’espai (i fent sortir la gent qu’es congregaba en el Passeig) amb el pito del Dilluns.  Llastima que vosaltres no hi fossiu! i desde alli posant rumbo a Menorca, ens anarem allunyan, allunyan, mentres la gent tot retiran-se, cap a llurs casas, debian comentar que haviem fet massa soroll. A les 10 del vespre costejabem la costa de la illa Menorca i veiem com desde el poble de Ciutadella, tiraben coets i llums artificials que al arrivar al espai es convertiran en estrellas, ells també celebrabem la festa major. El diumenge a les cuatre de la matinada arribabem a Bona i a les set del vespre de la vigila de St. Pere fondejabem a la rada, al costat del vapor Dimarts que havia arrivat també al matí.”

Alacant, 22 de juliol dde 1927. “I es que la mar es lo mes sublim i més fantastic, lo mateix quan es contempla desde la platja durant l’estiu, quieta llisa, que sembla una superficie de cristall blau, d’un blau tan especial, qu’es indefinible, que quan brama com una fera i com ella s’aixeca salvatge. D’una manera convida, al rêve, que diuen els francesos, a somniar; a les il·lusions; es la mar dels poetes, dels illusionistes, de les nenas románticas. De l’altre manera, et porta a l’energia, de la blasfemia; a les grans valentias i a les grans cobardias, es la mar dels treballadors, dels lluitadors. Ella sola reuneix, dugues condicions completament oposades, i força interessants, per lo tant, no te res de particular que agafan-la per la part bona es passn vora d’ella moments, moments de comoditat. Jo si fos ric, m’agradaria tenir una finca vora la mar, d’aqueixas fincas qu’estan situadas, en una d’aqueixas sinnuositats de la costa, que la mar se posa dintre, lo qu’els mallorquins diuen una cala i poguer tenir una barqueta al peu mateix de la casa, com el que té l’auto al garage i poguer anar tot bogant passejan-se, prenent la fresca i per l’altre part el camp i un jardí. Un camp com el que tenim que poguessim anar lo mateix que ara a buscar el fruit a la mateixa planta i fruir la seva sabrositat”. 

Málaga, 3 d’agost de 1927.  “Málaga la bella” li diuen, i no es lletja, no, encara que tingui aqueixos carrers qu’encara recodan la dominancia araba, que la fa típica com a totas las poblacions andalusas. No té com les moras, aquells establiments de menjars que empesten els carrers de furtor, de grassas, i cosas raras, té en cambi les tavernas que expedeixen canyas i “chatitos” de Manzanilla , qu’els il.lumina i els dona aqueixos rasgos d’ingeni per dir frases divertidas (…) la gernació que a les onze del vespre acudeixen al passeig, com si per alegrar-lo, no n’hi hagués prou amb la presencia de las bellas malaguenyas, que vestint encara moltas la mantellina andaluza, tirada damunt d’una bella cabellera negra amb la clásica peineta donen junt amb les que vesteixen amb capell i vestit a la darrera moda parisina, una nota de vida i de color, que treu els mals de caps i alegra l’esperit lo mateix que la manzanilla”