Estimada Carmen:
Ja som a Sevilla feia ja llarga temporada que aqueix vaixell i nosaltres, amb ell, no crusabem las aiguas térbolas i quietas d’aqueix riu, i a fe que en aquellas horas de la tarda en que navegabem riu amunt no deixa de tenir el seu encis la visita que s’ofereix i a voltas l’esperit vola cap a las regions de la fantasia i es troba en un d’aquells moments propis per somniar bells somnis d’amor que sempre en té la vida de l’home, d’aqueixos moments. Aqueixos camps immensos, que a banda i banda del riu l’envoltan i que la vista els perd en la llunyania, de tant en tant algun ramat de bous i toros braus que beuen aigua prop de la ribera i que al sentir el soroll de l’helix fugen en bandadas com si estiguessin posseits dels mals esperits. De tant en tant com si fossin oassis dins d’un desert, uns bosquets d’arbres, qu’entre mij d’ells es deixa veure la blancor d’un “cortijo” mes o menys gran, mes o menys senyorial i no es estrany veure-hi criaturas que revolotejan com papellones o alguna noia, que mirant per la finestra contempla el pas del barco (…)
Joan
30 novembre 1931