El ser catalá, ara ja no es pecat, ja no hi ha cap cama llarga, d’X tres palitos que amb las comparsas, de, generals, desprestigiats i corrumputs pugui fer escarni, dels nostres sentiments mes intims. Ja s’han acabat dictatorets de poblets, qu’abusan del seu poder i renegan de la seva terra “Delenda est monarchia” que temps enrrera digue l’Ortega i Gasset, efectivament la monarquia s’es acabat. Monarquia espanyola, al botavant, estaba tan podrida, que ni l’ajuda dels catalanistes capitanejats per en Cambó, que, aqueixa vegada, al aliar-se amb la monarquia feu traició, als sentiments de Catalunya i demostra o que havia perdut l’oremus o que una rahó molt poderosa l’obligaba sostenir el regim, despotic. Saludem en aqueixa nova epoca, al visionari, a l’idealista al home, que ens semblava que anava equivocat, pero que amb fé, amb l’amor a Catalunya per sobre, de tot, sense temer, a la miseria, a l’exil, ni al presiri en aqueixos presiris, d’on molts que n’han sortit, ho fan per tuberculosos o, amb altres malaties inguaribles, ha sapigut inspirar confianza i entusiasme, al poble, aqueix entusisme que en Cambó ja ens anaba fent perdre.
Doncs si, en aqueixa nova época, en que sembla que es respira millor, perque sembla que es respiri llibertat t’escric, per primera vegada, desde Santander, ja som en aqueixos paisos nordics, tan bruts com la monarquia segurament, que per afinitat li agradava tant venir hi, a n’en cama llarga. Arrivarem, ahir, a les sis del matí, d’un mati, de mal temps, de pluja; de mar, i de vent, mal temps que venim portan-lo desde que vejerem costas nordicas.
Teu Joan
Santander 22 Abril 1931