Ja som novament a la península, quinze dias justos i cabals que n’em estat fora puig ahir a las onze del mati arrivarem a aqueix port valencia o sigui casi a la mateixa hora que dos diumenges avants haviem deixat el nostre estimat port de Barcelona. Em preguntaràs: com t’ha anat el viatge? Et diré: si no haguessis sigut per l’anyorança de tenir vos al meu costat, i el pensament constant cap aqueix recó de poble, m’hauria semblat el viatge una cosa agradable com un viatge de vacances. La quietud de la Mediterrània que sap ser quieta de veritat quan vol, l’estancia tranquil.la en aquells ports africans, mes llarga que de costum la de Bona per una petita dificultat en el suministre de carbó, que va donar lloch a fruir tres dias magnifics en aquella simpatica villa que a las horas primas de la nit la seva rambla que no se perque em fa l’afecte de la de Barcelona, s’ompla de gentils francesetas que si bé no llueixen com las parisinas donen amb els seus vestits vaporosos un ambient agradable, que fa recordar l’estol de bellas damiselas del nostre poble, de las que la Nuri hi fa tan bon paper. Després un gelat en el cafe de la Paix oïnt las peças de música desde la classica al fox-trot tocada per una bona orquetrina i las cançons de la gran vedette internacional dels disqs “Columbia”, aixis resaba el cartell “Nita Garcia”. Com pots veure el nom t’indicará que no era ni alemanya ni russa, sino que debia esser una espanyola nascuda per Orán. En cambi l’estada a Sfax fou mes curta que de costum puig solament hi estiguerem 25 horas. I a proposit d’Sfax, haig de demanar-te si vas rebre el telegrama que vaig posar-te ja que la senyoreta de la guixeta, que per cert sont totas ellas bastant lletjas, i molt poch atentas i amables, no el volia admetre perque en el nomenclator qu’ells tenien no hi figuraba Vilasar i em sostenia que aqueix poble no tenia estació telegráfica, i anant i vinguent de fer consultas a uns i altres i tenirme més d’un quart hora esperant, vaig tenir de formalizar-me i allavores m’el varen admetre fen-me firmar la reserva de que ells no es feien responsables si no arrivaba a destí.
El viatge de tornada ha sigut també magnific cinc dias en que semblava que el vaixell estigués amarrat a port, tal era la calma de la mar (…)
Jo havia mantingut aqueixos dias l’esperança de venir a Barcelona amb mig carregament pero al arrivar a Valencia em digueren que tot era per aqueix port, i com que no aniran massa depressa per descarregar em penso que fins el dia 17 o 18 no acabarem, després ja veurem lo que disposen. (…)
Joan
Valencia, 7 Sepbre. 1936