També aqueixa terra, té cosas que parlan a l’esperit, si espiritualment es miren. No parlem del barri típic de Sta Cruz, que quan l’anim va predispost per una escena sembla que tot parli de poesia, sembla que tot sigui alegre i quan es té la sensció dels altres moments sembla que d’aquells carrerons emblanquinats de blanc, sembla que ha de sortir de trascanto la sombra del duc de Trastamara embolcallat amb la capa i l’espasa o d’un d’aquells nobles caballers emportan la novicia Donya Inés per entre les soletats d’aquells contorns.
Aixis també els Alcasars Reials, que l’altre dia vaig visitar ens parla de varias épocas, de la fastuositat d’aquells árabs que construiren aqueix Alcasar Reial posant-t’hi tot el seu art, tot el seu gust que el pas destructor dels anys no ha pogut abatre, els festons de guix que decoren els sostres amb colors vius blaus, blancs, daurats: el pati de las Doncellas, enfi tot ell, i después el parc, un parc molt gran, fet a l’estil versallesc, per la monarquia espanyola que habien anat succein. Aqui era on s’hostetjaben en Cama llarga i els seus, quan venian a Sevilla, las habitacions que ocupaben qu’era tota la part alta, encara no son visibles i per cert que ho vaig sentir no poguerlas veure.
Joan
Sevilla, 6 Desembre 1931