Esbós biogràfic

Fragments del “Perfil biogràfic” escrit per Joan Antoni Espinàs i Xivillé*

Joan Espinàs, 1898

Joan Espinàs, 1898

Joan Espinàs Font neix el dia 19 de febrer del 1898, al carrer de Sant Pere, número 27, del poble de Premià de Mar; pocs dies després es batejat a la parròquia de Sant Cristòfol del mateix poble. Es el primer fill del matrimoni Pere Espinàs Vilà i Magina-Salvadora Font Xivillé.

En aquells dies s’estava a les acaballes de l’imperi espanyol d’Ultramar, amb la pèrdua total de les darreres colònies: Cuba i Puerto Rico, a les Antilles, i les illes Filipines a l’altre cap de l’Àsia.

De les branques del cognom Xivillé, alguns escrivien Xibillé, d’altres Xibiller no mancant els Xiviller. Hi havia bona relació entre tots ells, guanyant-se la vida en diversos treballs, especialment com a gent de mar, professió molt nombrosa als pobles de la costa. Molts, amb estudis a les escoles de nàutica, exercien com a pilots, oficials i capitans.

En Pere Espinàs, però, era fuster-ebenista amb bones mans per exercir el seu ofici; tenia taller propi a un local situat exactament en front de casa seva, a l’altra banda del carrer de Sant Pere.

En anys següents van seguir altres fills: Jaume (nascut el 16 de gener de 1900), Antònia (nascuda el 27 de maig del 1903) i Josep (nascut el 18 d’abril del 1905).

Tot d’una aquesta vida donà un tomb brusc quan en Pere Espinàs, a causa d’un daltabaix econòmic decidí instal·lar-se a París, amb un company, per posar-hi un negoci de fruites i fruits secs. L’any 1907 trobem instal·lada la família Espinàs-Font a la capital francesa, al número 32 de la rue Montorgueil, a tocar el mercat central de Les Halles, prop del seu negoci.

No sabem com anaven les coses, però el fill gran anava a l’escola de la parròquia de N.D. des Victoires, d’on a més, n’era escolà (enfant de choeur). Només dos anys després, nova sotragada a la vida familiar: Pere Espinàs, de 39 anys, mor d’una malaltia intestinal i és enterrat al cementiri parisenc del Père Lachaise. La vídua, amb 29 anys acabats de complir i 4 criatures entre 11 i 4 anys, plega la casa i s’entorna cap a Premià. Trista i desolada, emmalalteix i dos mesos més tard, mor, essent enterrada al cementiri del poble.

Recordatori de la Primera Comunió de Joan Espinàs, maig 1910

Recordatori de la Primera Comunió de Joan Espinàs, maig 1910

Queden els quatre orfes i comença a funcionar amb plenitud la solidaritat familiar: el gran, Joan, és acollit a casa de la tia Maria Llosas, vídua Xivillé, que havia viscut molts anys a L’Havana. Traslladat a Barcelona, al barri del Clot, la tia Maria feia poc que havia enviudat. El difunt marit, Elias Xivillé, era un dels germans de la seva àvia.

Havien viscut molts anys a Cuba, on nasqueren els fills, dels quals cinc van morir a l’infantesa. Quedaven la Paula, la gran, Àngela i Carme, més petites i un noi, en Josep, que treballava a L’Havana.

El petit orfe comença a anar al col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes al barri de Gràcia.

Joan Espinàs (dret) a l'Havana, 1 juny 1913

Joan Espinàs (dret) a l’Havana, 1 juny 1913

Acabats els estudis, el seu cosí Pepe se l’endugué a Cuba on comença a treballar al despatx dels magatzems dels quals n’era un dels socis.

La mort prematura, però, del cosí protector (Josep Xivillé Llosas va morir a Barcelona el setembre de 1913, als 33 anys) va fer que el jove premianenc retornés a Barcelona a bord del transatlàntic “Balmes”.

Potser sota la influència de les dues travessies de l’Atlàntic que havia fet, i amb l’exemple de l’oncle Flo -el seu padrí- i altres familiars, també gent de mar, decidí seguir els estudis de nàutica. Per això ingressà a l’Escola Oficial de Nàutica de Barcelona, aleshores instal·lada a l’edifici de la Llotja.

Flor Font Xivillé, el seu padrí

Flor Font Xivillé, el seu padrí

Finalitzats els estudis el març del 1917, amb el títol de pilot comença les pràctiques reglamentàries embarcant el 16 de juny del mateix any a la goleta “Alfredo”, de la casa Tayà, de Barcelona cap al port nordamericà del golf de Mèxic, Jacksonville, estat de Florida. Fa aquest viatge com agregat -títol que es dóna als alumnes de nàutica en pràctiques – i no torna a casa fins mig novembre.

De juny de 1917, amb el viatge indicat i amb els que fa per tots els mars del món en altres barcos fins l’any 1920, acabà les pràctiques i embarcà com a 2n. oficial, alternant amb 1r. oficial.

El mes d’octubre del 1921 es casà amb Carme Xivillé Llosas. Els Espinàs-Xivillé, estan vinculats a la família Xivillé per un doble llaç: un, directe, per la Carme Xivillé Llosas, filla d’Elias Xivillé i Maria Llosas; l’altre, per part de Joan Espinàs, nét d’Antònia Xivillé, germana de l’esmentat Elias Xivillé. 

Recent casats, 1921

Recent casats, 1921

Aquest lligam, a la pràctica, augmentà quan en casar-se Joan Espinàs amb Carme Xivillé, degut a l’absència habitual per causa de la professió, no establiren pis nou, sino que s’arranjà espai a la casa materna passant a conviure en ella les dues germanes (Àngela i Carme) amb els marits respectius (Joan Elias i Joan Espinàs). Aquesta convivència, amb quatre fills per parella en edats graonades -amb catorze anys de diferència des del gran fins la més petita- va fer que, a la pràctica, les dues famílies en fossin una de sola.

Com oficial segueix navegant en diversos vaixells, recordem especialment el “Dilluns” i el “Dimarts” de la flota Borés que passaren a ser de la casa Cros, on hi seguí pràcticament durant els restants quaranta anys de la seva vida activa, ja com a capità, amb el títol obtingut l’any 1926.

En aquest esbós biogràfic resulta pràcticament impossible resumir totes les vicissituds viscudes durant tan llarga vida professional a la mar.

La seva jubilació li arribà a punt de fer 68 anys, pel Nadal de 1965.

Plenament adaptat al nou estat, vivia amb especial dedicació a la família, freqüentant la tertúlia d’altres marins jubilats, a la terrassa del Zurich, i fent passejades diàries per la Rambla, llegint i recordant temps passats amb la lectura dels grossos paquets de cartes creuades.

D’una manera gairebé imprevista, va morir el dia 22 de juny de 1981. Pocs mesos abans havia complert 83 anys.

Sempre el seguim recordant com un home fonamentalment bo, devot integral de la família i zelós complidor d’un deure a vegades difícil, del qual no es va queixar mai, fidel sempre a la seva vocació pel mar.

Empreses de navegació

La vida professional de Joan Espinàs transcorregué pràcticament tota a la flota de l’empresa química Societat Anònima Cros, que a partir de la dècada dels quaranta fou administrada per la seva filial “Transportes, Aduanas y Consignaciones, S.A. (TAC)”

L’origen de la naviliera està en els dos barcos que posseïa la companyia carbonera Joan B. Borés, que havia batejat els seus navilis amb els curiosos noms de “Dilluns” i “Dimarts”. Quan aquesta els va vendre a la casa Cros, foren rebatejats com “SAC-4“ i “SAC-5”, respectivament. Pels anys cinquanta, per disposicions de caràcter internacional, es va suprimir la numeració, completant-se amb el nom d’alguna població on l’empresa hi tenia fàbrica: així, els dos esmentats van rebatejar-se com “SAC-Alicante” i “SAC-Sevilla”.

Especialitzada la flota en el transport de fosfat de calç, procedent sobretot del Marroc i de Tuníssia, es va construir un vaixell nou que permetés l’aprofitament total de les bofegues, posant les màquines i el pont a la part del darrera. Fou batejat com “SAC-6” i fou el primer que Joan Espinàs comanà com a capità. El vaixell no va conèixer cap més capità, ja que, després de ser deixat a Marsella, fou ensorrat per un temporal a les costes franceses de la Mediterrània.

Van passar per les mans del capità Espinàs tots els vaixells de la casa, en diverses etapes, fins que l’any 1948, amb l’adquisició del vapor “Albareda”, amb canvi de nom pel de “SAC-Coruña”, estigué sempre sota el seu comandament fins al Nadal de l’any 1965, que es van produir simultàniament la jubilació del capità i del propi vaixell que fou desballestat pocs mesos després.

Durant els anys 1938/1941 Joan Espinàs romangué a la companyia Ramos, capitanejant el vapor “Ramon Alonso Ramos” . Com anècdota, cal citar que aquest vapor era l’antic transatlàntic “Balmes”, transformat i rebatejat, amb el qual ell havia fet el primer viatge de retorn de L’Havana com a passatger.

Incidències, problemes i naufragis

Gairebé mig segle d’anar per aquests mars de Déu, permeten suposar que les coses no sempre han anat bé. Cal esmentar que es va trobar amb dues guerres mundials (1914-18 i 1939-45) a més de la guerra civil espanyola (1936-39).

De la primera, tingué dificultats amb motiu del retorn d’un viatge a Sumatra i Manila, quan a l’entrada a la Mediterrània, procedents del Mar Roig, el vapor “Trini”, on anava com agregat, hagué de sumar-se a un comboi de barcos mercants dirigits per vaixells de guerra anglesos per protegir la travessia de la Mediterrània dels submarins alemanys. Al seu Diari de Navegació, l’alumne Joan Espinàs relata l’enfonsament d’un d’aquests submarins per un torpede anglès. Al text del seu primer viatge també pot llegir-se una trobada amb un submarí alemany a les costes alacantines en la ruta Càdiz-Barcelona, rebent 27 canonades, amb risc personal.

Pel que fa a la segona guerra mundial els incidents foren menors. La gran bandera d’Espanya pintada als costats i al damunt permetia que els uns i els altres reconeguessin un barco d’una potència neutral.

Pel que fa a la guerra civil, confiscat el “SAC-6” per l’Estat republicà i pels comitès revolucionaris, va fer dos viatges a Rússia a buscar material de guerra. Després, refugiat a l’anomenada Espanya Nacional, realitzà dos viatges a Itàlia amb el mateix objectiu.

Pel que fa a incidències nàutiques, se’n poden trobar un reguitzell: des de cops de mar que destrossen part de l’embarcació, fins a ones gegantines que escombren la coberta, arribades forçoses per temps innavegable i embarrancades per causa del temporal.

No recordo haver trobat cap dada, ni ell havia explicat mai, més que un sol naufragi. Fou en la seva estrena com a segon oficial d’un vell vapor, el “Layetano”, que des de Barcelona havia recalat a Huelva per recollir un carregament de mineral de ferro per a Bordeus. Poc després de la sortida del port andalús, en una nit tranquil.la de primers de juny, prop de la costa portuguesa, la decrèpita estructura del barco no va resisitir i, obrint-se una via d’aigua, s’escolà cap el fons del mar. La tripulació, entre ells el flamant segon oficial, van poder arribar , sans i estalvis, a la platja del poble d’Olhao, d’on l’endemà, via Ayamonte, van ser repatriats.

Joan Antoni Espinàs i Xivillé (1926-2012)

*Joan Espinàs i Font, capità de la marina mercant: centenari del seu naixement. Barcelona, 1998. 52 pàg. Edició no venal.

Comments are closed.