Las primeras horas de la nit d’un verdader dia d’estiu han arrivat, ha calmat el vent que durant tot el jorn ha ondulat las aiguas de la bahia, ara baij la llum de la lluna d’una lluna clara que corre per un cel pur com pot esser mai l’havia vist en aqueixas terras nortenyas, sense cap nuvol que l’ampanyi, semblan las aiguas d’aqueixa bahia, las aiguas argentadas d’un lloch encantat en que las llums verdes i vermelles de las boyas del canal fossin las pedras preciosas; amb el seus reflexes, de las fadas que tenen d’emergir de la superficie de las aiguas; allá cap a la mar blava, la llum de la lluna dibuixa la silueta del Palau de la Magdalena, a un altre costat las sombras de las monyanyas s’alçan majestuosas i semblan guardadoras de misteris, sembla com si d’allá vinguessin a portar encara més quietud de la, que, gosem, per l’altre part el resplandor de las llums , del passeig; i arriven fins aqui las notas de la música que en aqueixas horas toca tots els dias per esplai de tota la gentada que de vuit a deu surt de llurs casas a passejar-se per el bulevard, no diré a pendra la fresca, perque verdaderament jo crec que en aqueixa terra s’está millor a casa que per el carrer.

Ton Joan
Carta començada el dia 22 al vespre i acabada el 23 al matí de juliol 1931

< Carta anterior

Carta posterior >

Comments are closed.