Estimada Carme: Que t’haig de dir avui, jo crec que per començar lo millor es saludar amb aqueixa salutació que surt del cor “Salut i Republica”.
Ja feia temps que no ens escribiem, temps per nosaltres, son dias solament, pero si aqueixos dias, si aqueix temps s’ha de medir por les sensacions i emocions pasadas, més que per el número d’horas que van caient del relotje convinguem que desde que no ens haviem escrit, fins avui, i va tota una época, tan gran com mes memorable. Cuan vais escriuret la darrera volta, desde, alla la illa daurada, era en aquella epoca en que un senyor que s’anomenava Rei per la gracia de Deu, com si Deu qu’encarna l’esperit de justicia i d’equitat, pogués cometre el disbarat, de conferir aqueixos titols de jerarquia i fer d’un home, un poder omnipotent, doncs era en aquella época que aqueix senyor Rei, plagian els seus avant-passats, el seu feudalismo i el seu absolutismo ens gobernaba, acompanyat d’una colla d’altres senyors que tenien la seva dignitat al Server de l’adulació i la seva inteligencia, al Server, dels seus fins particulars, que venien la seva conciencia per un plat de llenties i que la seva norma era l’engany i el sinisme, ha mediat tota aquella epoca, desde que no ens haviem escrit, ha vingut la transisio, a l’epoca nova ha vingut d’aqueixa manera tan planera, que de moment el caos, del comunismo, la violació de la dona en ple carrer, la destrucció de la familia, la miseria, totas aqueixas plagas que la gent d’ordre tenien per lema predicar aqueixa gent d’aquell reíalme cobard i sanguinari que acabada la seva potestad han tingut la poca conciencia de retirar las almoinas, a las casas de caritat, com si la caritat admites distincions politicas. I no solament no ha vingut per ara tot aixó que pregonaben, sino que per els més significats, no ha vingut tampoc, com s’ho mereixien que vingués, el Terror, aquell terror frances, que va fer la neteja de tanta bruticia. Ha vingut, l’altre época. Ha vingut, falta ara, que tota aquella gent servil d’auquell tipo que es creia investit de la gracia divina no vulguin armar camarra, per adquirirla novament sense pensar que aqueixa gracia, es de la colectivitat, es de tot fill de mare, encara, que, aqueixa mare no sigui una reina. Ara podem considerar.nos lliure, d’un pais lliure i nosaltres els catalans, sino lliures, al menys, amb franca armonia amb el resto d’aqueix pais per poguer obtenir quelcom de las nostras llibertats.

< Carta anterior

Final de carta >

Comments are closed.