Un altre viatje més per ajuntar en els molts que ja hem fet viatje final d’hivern que si ha sigut bó ha estat prodig en aquiexa mena de sorpreses que dona l’estat del temps, quan creia a la sortida de Porto-Pi que l’endimoniat vent i el cariç del cel, que deian de mal temps els nubarrons negras que per ell corrien, quan els xiulets del vent, al crusar las jarcias, produien aqueixa música que semblant, a una música infernal, dona neguit i feresa, quan las costas, aqueixas costas montanyosas de l’illa daurada, anaben adquirint a la posta del sol aqueix color rojenc i negrós, una barreja de colors, que un pintor dificilment pintaria, i que quedan gravats en el cervell de qui n’ha de temer alguna cosa dolenta, quan tot feia suposar, un viatje d’incomoditats i de pesar, vet aqui que a mida que ens anabem allunyant de l’illa de la calma que de calma nomes en te el nom, la mar quedava, quieta, i dins la seva mansitud, semblava que tingues goig, de deixar-se acariciar per la quilla del vaixell, que com una navaja finissima anaba tallant las aiguas que semblaven de cristall mentres corria cami de llevant, de cara al sol, aixis arrivarem feliçment a Bona, i quan ja cami de Sfax, al passar prop de la costa, aquell vent calent, tan calent, que casi cremaba la cara, ens portaba sorra roja, semblava que volgues dir-nos quelcom del cor de l’Africa.
Joan